La setmana passada la Fundació per la Indústria, de Sabadell, va presentar el llibre del professor de la UAB Josep Oliver que analitza la pèrdua de llocs de treball i la contribució al PIB de la indústria catalana. En poques paraules, en els darrers anys s'han perdut 250.000 llocs de treball a la indústria, dels quals una quantitat respectable incrementa les xifres d'atur de Catalunya. El problema és que el treball al sector serveis, en particular els vinculats al turisme, sovint comporta salaris baixos, forta estacionalitat, horaris poc compatibles amb la vida familiar (o simplement la vida més enllà de la feina), requereix personal amb baixa formació i ofereix poques expectatives de millora professional. És clar que el turisme és una font d'ingressos que no podem ignorar, però confiar tota l'economia del país només al turisme és un error greu, que tal vegada ens pot costar molt car, en particular el dia que la resta dels països del Mediterrani solucionin els seus conflictes interns i introdueixin un element de competició en preu. Sembla que el govern ha detectat el problema i darrerament hem pogut assistir a diverses presentacions sobre l'estratègia industrial de Catalunya del 2014 al 2020. Personalment, les diferents estratègies presentades em generen dubtes sobre la seva viabilitat real: sembla que s'intenta tocar molts punts, de difícil connexió entre ells, i molts aspectes en els quals l'administració pública realment no té un impacte directe. D'altra banda, sembla curiós el contrast entre la diferent manera d'abordar les accions en diferents àrees econòmiques: en el sector industrial el govern impulsa estratègies de futur, mentre que en el món del turisme directament s'inverteix en projectes concrets, suposadament tractors: de Spanair a Barcelona World. En definitiva, segurament seria millor definir menys objectius i menys ambiciosos en el sector industrial i crear eines concretes d'inversió amb un fort compromís públic que permetessin a les empreses privades executar els seus projectes de la millor manera possible. La idea seria que les eines d'inversió permetessin cofinançar a mitjà i llarg termini projectes específics, que potser tenen un període de retorn massa llarg per als inversors financers tradicionals, però que poden tenir valor estratègic per al país, amb la intenció òbvia, a llarg termini, de recuperar els diners invertits, a més del seu efecte col·lateral. És una primera proposta, i segurament la Fundació per la Indústria farà un estudi més profund de la situació i n'aportarà de més ambicioses i més eficaces, però és fonamental que la preocupació per la situació actual de la indústria es tradueixi aviat en accions més enllà dels estudis, perquè com més dura sigui la caiguda més complicada serà la recuperació.