Ja tenim aquí una nova reforma universitària, que com tantes vegades arriba sense anàlisi, sense negociació i, segons sembla, sense escoltar les parts interessades. D'entrada, els crítics han centrat el debat en el que es preveu que serà un increment del cost de l'educació més o menys encobert, però potser el que hauríem de mirar no és tant el cost de l'educació com si realment afavoreix l'accés al món professional, la millor capacitació dels estudiants i la possibilitat de tenir feina en menys temps i de més qualitat. Aquí el problema és que no ho podem confiar tot a la formació universitària: mentre que l' estadística mostra que en general els llicenciats, i en particular els doctorats, tenen nivells d'atur menors i nivells salarials majors, també diuen les dades que els darrers anys de crisi Catalunya ha perdut prop d'11.000 investigadors, que possiblement hauran hagut d'emigrar a altres països o abandonar les seves carreres professionals en l'àmbit de la ciència. El nostre país perd per moments el tren de l'economia d'alt valor afegit i s'apunta als serveis, el turisme i els productes de poc valor, cosa que afecta significativament l'expectativa professional dels nostres estudiants. Per exemple, una dada curiosa; segons la revista Nature, l'any 1970 la ciutat de Filadèlfia tenia 190.000 llocs de treball en el sector industrial, que és el més gran en ocupació del moment. Cap al 2011, només quedaven aproximadament 45.000 persones treballant en aquest sector, però s'havien creat fins a 185.000 noves posicions en el sector sanitari, l'educació superior i els serveis socials, que són actualment els majors creadors d'ocupació, a les universitats i hospitals de la zona. En un context com aquest, l'educació, encara que sigui costosa, és sempre rendible. Per altra banda, no tot és negatiu en la reforma: sembla que reduir els graus a tres anys ha de permetre conèixer millor el contingut dels estudis i poder aspirar posteriorment a anar a buscar feina amb un títol aconseguit o especialitzar-se segons els interessos que s'han generat al principi dels estudis, ja sigui en la mateixa universitat o en una altra, o fins i tot en un altre país. El que sembla que manca, com sempre, és una reflexió inclusiva que escolti totes les parts i que tingui en compte objectius de país estratègics més enllà de sortir del pas. El mals endèmics de la nostra universitat són un finançament sempre escàs, que en ocasions a penes permet mantenir el funcionament normal de les classes, l'immobilisme i l'endogàmia de les plantilles, que no permet la permeabilitat del món professional al món de la docència i la recerca, i el mutu aïllament entre l'empresa i l'acadèmia. Mentre no es resolguin aquests temes, seguirem tenint molts problemes per entendre i assumir el cost de l'ensenyament superior.