Opinió

Estalvis en temps deflacionistes

Per fi, el moment és excepcional perquè mai no s'ha vist amb tanta claredat la insuficiència i insostenibilitat del sistema públic de prestacions, incloses –per suposat– les pensions de jubilació. Immersos en l'anomenat “risc de longevitat”, aquest país, com la majoria dels europeus, guanya esperança de vida al mateix ritme que s'agreuja el risc de dependència i es redueix la cobertura de les pensions a mitjan termini. Per acabar-ho d'adobar, els plans de pensions, com les asseguradores, tindran dificultats per mantenir el valor de les seves inversions en deute i altra renda fixa.

“Si has dedicat tretze minuts a fer pronòstics econòmics i de mercats, n'has desaprofitat deu.” Aquesta és una de les frases recordades del considerat un dels grans gestors de carteres de la història, Peter Lynch, que en l' etapa a càrrec del Fidelity Magellan (1977-1990) va obtenir una rendibilitat anual de mitjana de prop d'un 30%, més del doble que la del seu mercat de referència.

Lynch també deia, i les dades del seu fons ho confirmaven, que malgrat l'extraordinari rendiment de la seva gestió, més de la meitat dels seus inversors havien perdut diners, i això, per entrar i sortir exactament quan no convenia, subscrivint participacions en les alces, i venent en les baixes. Conclusió: cal menys fum en anàlisi i previsions (finalment el llarg termini és positiu i el curt termini, imprevisible) i més estabilitat en les inversions. Això, malauradament, és fàcil de recomanar però és més complicat de seguir; almenys, si observem el comportament de tants i tants estalviadors.

En aquests inicis del 2015 les coses no són diferents: els estalviadors es mouen, usualment, mal aconsellats i sense ser plenament conscients del risc i de l'horitzó temporal amb què han d'invertir. Normalment, fugen de caigudes temporals dels rendiments, o per la “por de perdre-hi”, tan usual en els diners, o bé senzillament atrets per ofertes bancàries que solen quedar-se en el no-res. En tot cas, molt probablement dirigint-se a una altra equivocació, com ho ha estat tantes vegades.

No n'estic fent un gra massa. Analitzem el conjunt dels fons d'inversió espanyols. Prenguem un període concret: els últims 20 anys, en què encara trobem uns rendiments acceptables, concretament el 3,05%, en rendibilitat mitjana anual (els últims 15 seria l'1,54%!). Per tant, 1.000 euros invertits al començament del 1995 s'han convertit en 1.823 a inicis d'aquest any 2015, en termes nominals. Sembla un bon rendiment. Però evidentment, hi hagut inflació i desvaloració dels diners, concretament una inflació acumulada en el període del 61,1% que, en termes reals, han deixat els nostres 1.000 euros en 1.132, en vint anys! Un rendiment anualitzat real només del 0,62%! I això, encara, gràcies a la màgia de l'interès compost i a la disciplina de no treure ni un euro en tot el període.

Risc de desastre.

Ara però, l'excepcional conjuntura financera posa les coses encara més difícils i augmenta el risc de desastre. Aquesta excepcionalitat prové de diversos factors. En primer lloc, els mercats neden i encara nedaran més en una exagerada liquiditat. El diner val poc, com ho demostren uns tipus d'interès en mínims de sempre i, per tant, la retribució a l'estalvi ha de ser baixa. Segon, i vinculat amb l'anterior, la política monetària del BCE amb tipus mínims i compra d'actius financers públics i privats en el mercat (la flexibilització o relaxació quantitativa europea), té l'objectiu de fer que famílies i empreses consumeixin i inverteixin més en perjudici dels estalviadors. Tercer, encara ho complica més la inflació negativa o, sense embuts, la predeflació que s'ha manifestat els últims mesos. No tant pels rendiments, ja que de fet, la deflació millora els tipus d'interès reals, com pels efectes nocius que genera sobre els deutors i per la paralització de les decisions de despesa i d'inversió esperant un immediat futur en què el diner guanyi valor. En quart lloc, per l'acció de les mateixes entitats de crèdit que, necessitades, van atreure dipòsits a l'inici de la crisi i ara, incapacitades per retribuir-los, orienten els seus clients als fons d'inversió (més de 35.000 milions d'euros d'aportacions netes el 2014), un instrument que pot oferir diversificació però que, com a inversió passiva, sol ser car i ineficient, com hem analitzat abans.

Insuficiència.

Per fi, el moment és excepcional perquè mai no s'ha vist amb tanta claredat la insuficiència i insostenibilitat del sistema públic de prestacions, incloses –per suposat– les pensions de jubilació. Immersos en l'anomenat “risc de longevitat”, aquest país, com la majoria dels europeus, guanya esperança de vida al mateix ritme que s'agreuja el risc de dependència i es redueix la cobertura de les pensions a mitjan termini. Per acabar-ho d'adobar, els plans de pensions, com les asseguradores, tindran dificultats per mantenir el valor de les seves inversions en deute i altra renda fixa.

L'única solució és estalviar un percentatge més alt de les nostres rendes, siguin quines siguin; i, per suposat, si en tenim alguna. I sobretot, amb més criteri. Els temps han estat sempre durs per als petits estalviadors però sembla que ara poden ser pitjors. Busquin consell.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.