0
Opinió
ECONOMISTA I DIRECTOR GENERAL DE L'INSTITUT D'ESTUDIS FINANCERS - 21 febrer 2015 2.00 h

Estalvis en temps deflacionistes

Per fi, el moment és excepcional perquè mai no s'ha vist amb tanta claredat la insuficiència i insostenibilitat del sistema públic de prestacions, incloses –per suposat– les pensions de jubilació. Immersos en l'anomenat “risc de longevitat”, aquest país, com la majoria dels europeus, guanya esperança de vida al mateix ritme que s'agreuja el risc de dependència i es redueix la cobertura de les pensions a mitjan termini. Per acabar-ho d'adobar, els plans de pensions, com les asseguradores, tindran dificultats per mantenir el valor de les seves inversions en deute i altra renda fixa.
- ECONOMISTA I DIRECTOR GENERAL DE L'INSTITUT D'ESTUDIS FINANCERS

“Si has dedi­cat tretze minuts a fer pronòstics econòmics i de mer­cats, n'has des­a­pro­fi­tat deu.” Aquesta és una de les fra­ses recor­da­des del con­si­de­rat un dels grans ges­tors de car­te­res de la història, Peter Lynch, que en l' etapa a càrrec del Fide­lity Mage­llan (1977-1990) va obte­nir una ren­di­bi­li­tat anual de mit­jana de prop d'un 30%, més del doble que la del seu mer­cat de referència.

Lynch també deia, i les dades del seu fons ho con­fir­ma­ven, que mal­grat l'extra­or­di­nari ren­di­ment de la seva gestió, més de la mei­tat dels seus inver­sors havien per­dut diners, i això, per entrar i sor­tir exac­ta­ment quan no con­ve­nia, subs­cri­vint par­ti­ci­pa­ci­ons en les alces, i venent en les bai­xes. Con­clusió: cal menys fum en anàlisi i pre­vi­si­ons (final­ment el llarg ter­mini és posi­tiu i el curt ter­mini, impre­vi­si­ble) i més esta­bi­li­tat en les inver­si­ons. Això, malau­ra­da­ment, és fàcil de reco­ma­nar però és més com­pli­cat de seguir; almenys, si obser­vem el com­por­ta­ment de tants i tants estal­vi­a­dors.

En aquests ini­cis del 2015 les coses no són dife­rents: els estal­vi­a­dors es mouen, usu­al­ment, mal acon­se­llats i sense ser ple­na­ment cons­ci­ents del risc i de l'horitzó tem­po­ral amb què han d'inver­tir. Nor­mal­ment, fugen de cai­gu­des tem­po­rals dels ren­di­ments, o per la “por de per­dre-hi”, tan usual en els diners, o bé sen­zi­lla­ment atrets per ofer­tes bancàries que solen que­dar-se en el no-res. En tot cas, molt pro­ba­ble­ment diri­gint-se a una altra equi­vo­cació, com ho ha estat tan­tes vega­des.

No n'estic fent un gra massa. Ana­lit­zem el con­junt dels fons d'inversió espa­nyols. Pren­guem un període con­cret: els últims 20 anys, en què encara tro­bem uns ren­di­ments accep­ta­bles, con­cre­ta­ment el 3,05%, en ren­di­bi­li­tat mit­jana anual (els últims 15 seria l'1,54%!). Per tant, 1.000 euros inver­tits al començament del 1995 s'han con­ver­tit en 1.823 a ini­cis d'aquest any 2015, en ter­mes nomi­nals. Sem­bla un bon ren­di­ment. Però evi­dent­ment, hi hagut inflació i des­va­lo­ració dels diners, con­cre­ta­ment una inflació acu­mu­lada en el període del 61,1% que, en ter­mes reals, han dei­xat els nos­tres 1.000 euros en 1.132, en vint anys! Un ren­di­ment anu­a­lit­zat real només del 0,62%! I això, encara, gràcies a la màgia de l'interès com­post i a la dis­ci­plina de no treure ni un euro en tot el període.

Risc de des­as­tre.

Ara però, l'excep­ci­o­nal con­jun­tura finan­cera posa les coses encara més difícils i aug­menta el risc de des­as­tre. Aquesta excep­ci­o­na­li­tat prové de diver­sos fac­tors. En pri­mer lloc, els mer­cats neden i encara neda­ran més en una exa­ge­rada liqui­di­tat. El diner val poc, com ho demos­tren uns tipus d'interès en mínims de sem­pre i, per tant, la retri­bució a l'estalvi ha de ser baixa. Segon, i vin­cu­lat amb l'ante­rior, la política monetària del BCE amb tipus mínims i com­pra d'actius finan­cers públics i pri­vats en el mer­cat (la fle­xi­bi­lit­zació o rela­xació quan­ti­ta­tiva euro­pea), té l'objec­tiu de fer que famílies i empre­ses con­su­mei­xin i inver­tei­xin més en per­ju­dici dels estal­vi­a­dors. Ter­cer, encara ho com­plica més la inflació nega­tiva o, sense embuts, la pre­de­flació que s'ha mani­fes­tat els últims mesos. No tant pels ren­di­ments, ja que de fet, la deflació millora els tipus d'interès reals, com pels efec­tes nocius que genera sobre els deu­tors i per la para­lit­zació de les deci­si­ons de des­pesa i d'inversió espe­rant un imme­diat futur en què el diner gua­nyi valor. En quart lloc, per l'acció de les matei­xes enti­tats de crèdit que, neces­si­ta­des, van atreure dipòsits a l'inici de la crisi i ara, inca­pa­ci­ta­des per retri­buir-los, ori­en­ten els seus cli­ents als fons d'inversió (més de 35.000 mili­ons d'euros d'apor­ta­ci­ons netes el 2014), un ins­tru­ment que pot ofe­rir diver­si­fi­cació però que, com a inversió pas­siva, sol ser car i ine­fi­ci­ent, com hem ana­lit­zat abans.

Insu­ficiència.

Per fi, el moment és excep­ci­o­nal perquè mai no s'ha vist amb tanta clare­dat la insu­ficiència i insos­te­ni­bi­li­tat del sis­tema públic de pres­ta­ci­ons, inclo­ses –per supo­sat– les pen­si­ons de jubi­lació. Immer­sos en l'ano­me­nat “risc de lon­ge­vi­tat”, aquest país, com la majo­ria dels euro­peus, gua­nya espe­rança de vida al mateix ritme que s'agreuja el risc de dependència i es redu­eix la cober­tura de les pen­si­ons a mit­jan ter­mini. Per aca­bar-ho d'ado­bar, els plans de pen­si­ons, com les asse­gu­ra­do­res, tin­dran difi­cul­tats per man­te­nir el valor de les seves inver­si­ons en deute i altra renda fixa.

L'única solució és estal­viar un per­cen­tatge més alt de les nos­tres ren­des, siguin qui­nes siguin; i, per supo­sat, si en tenim alguna. I sobre­tot, amb més cri­teri. Els temps han estat sem­pre durs per als petits estal­vi­a­dors però sem­bla que ara poden ser pit­jors. Bus­quin con­sell.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Josep Soler Albertí
Altres articles de l'autor

Publicat a