Mites de la recuperació
Quina mandra que em fa escriure aquest article. Però, com que afrontem un any electoral i molt em temo que sentirem i llegirem moltes mitges veritats, al final m'he decidit. L'article va de la recuperació econòmica, d'aquesta nova etapa de creixement econòmic que tot just ara encetem. Més ben dit, de tot aquell conjunt de coses que sentirem i llegirem durant els pròxims mesos i que no de tant sentir-les i llegir-les es convertiran en veritats. He fet un exercici d'ordenació d'idees i ho he resumit en tres punts. Totes les dades que utilitzaré en aquest article estan extretes de la Comptabilitat Nacional Trimestral d'Espanya que l'Instituto Nacional de Estadistica ha publicat recentment i que estan disponibles a la pàgina web d'aquest organisme.
Primer. Ni macro ni micro, recuperació a seques. L'economia espanyola i també la catalana van tancar el 2014 amb un ritme de creixement econòmic proper a l'1,5%, per ser concrets amb un avenç interanual del PIB de l'1,4% a Espanya. La dinàmica trimestral de l'economia espanyola confirma que per cinquè trimestre consecutiu l'activitat econòmica s'accelera. El quart trimestre del 2014 el PIB va créixer d'un 2,0% (1,6% el tercer trimestre, 1,2% el segon trimestre, 0,6% el primer trimestre i 0% el quart trimestre del 2013, respectivament). L'anàlisi dels components de demanda d'aquesta acceleració del creixement econòmic ens suggereix que la demanda interna ha recuperat el pols en detriment de la demanda exterior. De fet, els components de la demanda interna han explicat en 2,2 punts percentuals el creixement del 2014, cosa que vol dir que la demanda exterior ha restat 0,8 punts al creixement econòmic, com a resultat d'una dinàmica més expansiva de les importacions (7,6%) que de les exportacions (4,2%). Així doncs, l'economia espanyola torna a créixer impulsada per la demanda interna, en especial pel consum privat de les famílies (2,4% d'avenç real el 2014) i per la inversió (formació bruta de capital fix), amb un augment del 3,4%. Al seu torn, el consum públic ha crescut d'un modest 0,1% el 2014.
Microrecuperació.
Recuperació a seques, i alerta amb l'acceleració del consum privat i públic (que hi ha eleccions) sense clares millores de l'oferta (productivitat) i de la demanda exterior. No fos cas que tornéssim a un model extensiu que no funciona.
Segon. Política pública de la recuperació. Durant els pròxims mesos sentirem i llegirem infinitats de vegades que aquest govern ha reorientat l'economia espanyola pel camí de la recuperació, o que aquell govern ha generat o generarà no sé quants llocs de treball, entre altres mitges veritats. Una pregunta: si l'impuls real de la recuperació prové de la capacitat de les nostres empreses per ser eficients i per guanyar quotes creixents dels mercats internacionals, per què els governs es continuen atribuint l'èxit o el fracàs del creixement econòmic? No serà que es donen una importància que no tenen? Jo em creuria aquesta importància atribuïda si veiés que el sector d'activitat del qual són directament responsables, l'administració pública, millora clarament en la seva eficiència. Me la creuria si impulsessin reformes estructurals que, de veritat, estimulessin la capacitat del nostre teixit productiu privat per ser més eficient i competitiu. M'ho creuria si veiés polítiques efectives, amb quantitat i qualitat, per incorporar més emprenedoria, innovació, tecnologia, organització i coneixement al nostre teixit productiu. Però com que les polítiques d'oferta no s'avaluen en una legislatura, així estem. Més oferta i menys demanda. Menys polítics i més polítiques. Menys burocràcia i més ajuda efectiva. Més idees i menys subvencions i rendes. Menys curt termini i més llarg termini. Menys Keynes i més Schumpeter.
I, tercera: on està el nou model de creixement? Sabem que la principal dificultat que té l'economia espanyola avui és que les seves empreses, en especial el seu teixit de pimes, no disposen, amb prou suficiència, d'aquell conjunt de factors que les fan més competitives a l'economia d'avui. Tot i amb això, sentirem i llegirem, sobretot des de l'oposició, que la solució als problemes esdevé a través del receptari keynesià. Més renda, més protecció social, més benestar i més demanda interna. Part de raó tenen, però no tota. Sobretot s'equivoquen en el focus. No hi ha solució possible sense una transformació radical del teixit productiu, de les empreses.
Política de productivitat.
