L'escena té lloc a les sis de la tarda en una petita escola de música. El professor diu als alumnes “... doncs a partir d'ara, quan escolteu la marxa nupcial ja podeu dir que és de Wagner” i automàticament la Laia, alumna de 3r d'ESO, li respon: “Si, i així ens faran bulling durant un any!” A la mateixa hora, a Londres, el Pau, barceloní de 23 anys, surt de la seva feina a l'aeroport de Gatwick. Des que va acabar el seu màster en enginyeria aeronàutica treballa en la seva especialitat en aquest aeroport. Aquesta és la paradoxa a què s'enfronten els nostres joves: mentre que per trencar l'estadística de l'atur es troben amb un entorn extremadament competitiu, on només hi tenen lloc si han estat bons estudiants, durant la major part de la seva etapa escolar el missatge que reben és que millor passar desapercebuts i si saben alguna dada de més, millor que callin. Mentre les escoles reivindiquen que fan atenció a la diversitat, els alumnes saben perfectament que han de formar part d'una mitjana homogènia on ningú destaca per cap raó, ni que sigui bona. Això em recorda el que em van dir fa molts anys, quan vaig entrar a treballar en una gran empresa. La persona a qui vaig substituir es jubilava amb 55 anys i em va donar un consell abans de marxar: “Si vols durar molts anys, procura que els caps no parlin mai de tu... ni malament ni bé.” Penso que el raonament que justifica el comentari de la Laia, és que en el nostre sistema d'ensenyament encara assumim que estem formant persones per tal que entrin a treballar en grans organitzacions (o en l'administració), on es valora que siguin fidels complidors d'instruccions i si pot ser que no enredin gaire amb idees pròpies. I en canvi, ni el nostre cervell funciona d'aquesta manera ni el teixit econòmic, ara com ara, tampoc. Només ens cal observar què fan els nens petits quan arriben a un lloc nou: el primer és tocar-ho tot, provar-ho tot, i al final cada un acaba trobant una distracció interessantíssima i diferent del seu company. Per què aleshores els eduquem tots amb el mateix programa i els valorem amb el mateix criteri? I quan arribin al lloc de treball, realment els podem oferir aquests llocs de treball segurs i amb instruccions concretes, o els demanarem que tinguin iniciativa, que facin projectes, que siguin creatius i emprenedors? Afortunadament en la comunitat educativa comencen a sorgir iniciatives que van en una línia diferent: treballar menys per currículum i més per projectes, aprendre a buscar i organitzar la informació i sobretot a expressar-la d'una manera que pugui arribar als altres companys i, en el futur, a la societat, és a dir, on l'estudiant és promotor del seu ensenyament, i no només receptor. Aquestes iniciatives suposen un canvi de paradigma realment vital per al futur del nostre ensenyament.