0
Eines
professor de la UOC - 4 abril 2015 2.00 h

Nou contracte social

La globalització ha transformat radicalment els fonaments del creixement econòmic i els processos de generació de valor de les empreses. El nou ordre econòmic és clar: necessitem un teixit productiu, en especial un teixit de pimes, que sigui capaç de produir béns i serveis singulars, diferenciats. La diferenciació del producte o el servei és l'única estratègia de competitivitat vàlida per la competència als mercats globals. Cal que les empreses s'oblidin ja dels models competitius basats en costos. A la globalització sempre hi haurà una empresa que produeixi més barat que nosaltres
- professor de la UOC

Per contracte social entenem l'acord al qual arriben els agents econòmics i socials i els governs per generar les condicions institucionals i organitzatives més adequades perquè el treball i l'economia funcionin amb normalitat en condicions de pau social. Després de la Segona Guerra Mundial, i en plena fase madura de l'economia industrial, els agents implicats varen construir un contracte social que intercanviava productivitat per treball estable amb salaris fixos en un context d'estat del benestar.

Les necessitats de producció de l'època (recordin models de producció tayloristes i fordistes de producció en massa) imposaven clares necessitats d'eficiència a les fàbriques i un treball manual homogeni que tingués capacitat de comprar per garantir la sostenibilitat del sistema econòmic. A més, la progressiva construcció de l'estat del benestar, amb receptes keynesianes, treballava per evitar l'exclusió social i garantir els estocs de salut, educació i prestacions socials (atur i pensions, sobretot) que el sistema industrial de producció necessitava.

El contracte va funcionar molt bé, fins al punt que a les dècades centrals del segle XX, Europa és reconeguda, i envejada arreu, com una illa de creixement econòmic, igualtat social i protecció de les classes més desafavorides. Espanya ha d'esperar al procés de reconstrucció democràtica per construir el seu contracte social, que culmina amb l'Estatut dels Treballadors del 1980. Sí, han llegit bé, aquest any en farà 35, i el model bàsic, estructural, de contracte social, continua sent el mateix.

Convindran amb mi que les condicions econòmiques i laborals d'avui tenen molt poc a veure amb les de la dècada dels vuitanta i que comença a ser hora de parlar serenament (però sense embuts ni falsedats) d'un nou contracte social per a la primera part del segle XXI. Perquè durin i es consolidin, els contractes socials necessiten dues coses. La primera és que s'adaptin a les condicions estructurals de l'activitat econòmica del moment. I la segona és que els agents implicats coneguin i tinguin molt present quines són aquestes condicions estructurals. No oblidin que un contracte social és un acord, i que per arribar a acords cal abandonar les posicions maximalistes i treballar sincerament per un objectiu comú i no per interessos parcials. L'objectiu és clar: el creixement econòmic sostenible, la qualitat del treball i el benestar de la societat. El camí per arribar-hi ja no ho és tant. Algunes idees en aquest sentit:

La globalització.

Primera. La globalització ha transformat radicalment els fonaments del creixement econòmic i els processos de generació de valor de les empreses. El nou ordre econòmic és clar: necessitem un teixit productiu, en especial un teixit de pimes, que sigui capaç de produir béns i serveis singulars, diferenciats. La diferenciació del producte o el servei és l'única estratègia de competitivitat vàlida per la competència als mercats globals. Cal que les empreses s'oblidin ja dels models competitius basats en costos. A la globalització sempre hi haurà una empresa que produeixi més barat que nosaltres. En aquest context, les noves fonts de competitivitat ens porten a la tecnologia, el coneixement i la innovació com a pilars bàsics de la generació de valor. Per això, les empreses s'han de transformar radicalment cap a nous models de negoci basats en la interconnexió en xarxa. Per això, les empreses necessiten uns directius i uns treballadors formats, polivalents, flexibles i adaptables al canvi constant. La globalització requereix adaptació al canvi. I no podem demanar a les empreses coses que no poden complir.

Stop al salari fix.

Segona. El treball estable amb salaris fixos per tota la vida està passant a la història. Anem cap a un nou model de treball continu, menys estable, diguem-ho clar, si per estabilitat entenem el treball per compte aliena garantit contractualment. Ara bé, com a contrapartida, les empreses (bé, jo diria tota l'economia i tota la societat) necessiten una revolució organitzativa. La revolució passa per empoderar els treballadors i fer-los partícips de la presa de decisions. La jerarquia, la piràmide, s'està acabant. La gestió col·laborativa emergeix com a element imprescindible per a generar valor en contextos d'innovació. Ei, que el vertigen a la innovació i la sortida dels espais de confort mareja molts empresaris, però també molts treballadors.

Tercera. La radical transformació dels negocis i l'empresa es tradueix en una necessitat imperiosa de canvi per als agents econòmics i socials. Jo diria que això també és extensible a tota la societat, però avui no toca. En aquest nou model de treball basat en el coneixement, quin sentit té una negociació col·lectiva basada en hores de treball homogeni? ¿Per què continuem amb un contracte social basat en la preocupació per l'estabilitat i els augments salarials, quan el treball aliè protegit amb contractes indefinits i els salaris fixos sense incentius clars i objectivables són cada vegada menys factibles? ¿Per què les patronals i els sindicats continuen negociant en termes industrials? ¿Per què no s'incideix en més en la dinàmica organitzativa d'un treball cada cop més heterogeni? ¿Qui representa les necessitats de les empreses i dels treballadors intensius en coneixement, que no saben ni del treball homogeni, ni d'hores de treball, ni de relacions laborals amb marcs d'estabilitat predefinits?

Política pública.

I quarta. I què fa la política pública per desenvolupar tot aquest nou escenari? Més enllà de la consolidació pressupostària, ¿on són les reformes estructurals per a canviar la generació de valor a l'empresa, en especial per al teixit de pimes? On és el foment de la introducció de més capital humà, tecnològic, organitzatiu, innovador, emprenedor i social? ¿Per què no s'explica clarament que el model de benestar industrial toca a la seva fi i que cal construir-ne un de nou, repensant de dalt a baix el sistema educatiu i de prestacions socials? ¿Per què estem tornant al receptari industrial i no fomentem les noves condicions de la qualitat del treball? Per què actuem com si res hagués canviat? ¿Per què continuem insistint en un contracte social que ha quedat obsolet? Per què no abordem de veritat la negociació dins del nou escenari? A què obeeix que continuem perdent el temps?

De la productivitat per treball estable a la competitivitat per gestió col·laborativa. Vet aquí la qüestió. Esperem no fer tard.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Joan Torrent Sellens
Altres articles de l'autor

Publicat a