En el debat programàtic d'aquestes eleccions municipals i autonòmiques espanyoles, un punt que ha pres força en els programes dels partits d'esquerres és la possibilitat, o millor dit, la necessitat de tenir una banca pública. Segons els promotors, ha de ser un instrument per dinamitzar l'economia i per fer fluir el crèdit, cosa que ara, segons ells, no ho fa la banca privada. A aquesta se l'acusa d'insolidària socialment perquè, segons ells, han rebut milers de milions d'ajuts públic per salvar-los i ara no donen crèdits. El problema és que la gran majoria de la banca que va necessitar ser rescatada amb ajuts públics eren caixes i pràcticament totes tenien els seus òrgans de direcció i dels consells d'administració, un sistema que era, de fet, públic. Dirigides per representants de partits polítics, de sindicats i per administracions amb una ponderació segons els resultats obtinguts en les eleccions. Aquest fet incontestable, per objectiu, ha estat en molt bona part el culpable d'aquesta desfeta econòmica, social i cultural que ha suposat la fallida de les caixes. Aquestes entitats que en el seu moment complien un gran servei a l'economia, a la cultura i fins i tot a la societat, la mala gestió dels polítics, per ineptitud o per una ferocitat cleptòmana descomunal o les dues coses juntes, han provocat el desastre bancari més important de la història. Des del 2008 al 2015 la crisi d'aquestes caixes ha provocat el tancament de 8.665 oficines; és a dir el 37,4 % del total de les seves oficines. I s'han destruït 41.807 llocs de treball, el 49,3 % del sector. I què ha passat amb la banca privada? Doncs que ha aguantat la crisi i alguna d'aquestes caixes fallides, una vegada sanejades i recapitalitzades, s'han venut als bancs o a la Caixabanc, que han gestionat eficientment, sovint a preu irrisori i amb moltes pèrdues públiques, per tal que gestionessin el negoci que quedava amb l'eficiència deguda. És a dir, s'han hagut de rescatar del sector públic amb uns costs importantíssims econòmics, laborals i socials, per lliurar-les a entitats privades. Vist com ens ha anat la història, reincidir a tornar a fer una banca pública i amb el temps veurem el terrible mal que han fet aquests gestors que han enfonsat un sistema que a Catalunya gestionava prop del 50% del negoci bancari català, i moltes d'elles eren unes entitats més que centenàries.