Dies de reflexió i debat al voltant de l'e-learning i el seu paper transformador de la Universitat, l'economia i la societat. Crec que la millora manera d'enfocar-ho econòmicament és a través del concepte de competitivitat, és a dir, el conjunt de factors, institucions i polítiques que expliquen la productivitat, l'eficiència en la prestació dels serveis d'educació superior. Som-hi?

Primera. Demanda i mercat. Hi ha tres factors que expliquen la dinàmica dels mercats d'e-learning durant les darreres dues dècades: globalització, creixement i canvi constant. L'e-learning fa tècnicament i pedagògicament possible la Universitat global, és a dir, la captació d'estudiants d'arreu que aprenen amb temps flexible. Universitat global és molt més que Universitat internacional. Va molt més enllà dels típics acords entre institucions per fer programes conjunts en mercats restringits.

Els canvis als mercats de treball alimenten l'expansió de l'e-learning global. L'aprenentatge i el desaprenentatge continuats, la formació d'equips i les competències digitals, entre altres, tenen cada vegada més demanda.

Avui estem a les portes de la tercera onada d'e-learning, en coexistència i retroalimentació amb la primera i la segona. La primera va suposar la translació de la Universitat física a internet: campus virtuals i models d'aprenentatge continuats centrats en l'estudiant. La segona és la de l'aprenentatge col·laboratiu, la participació activa dels estudiants en el seu procés formatiu. És l'onada dels blogs i de les xarxes socials i professionals. La tercera l'onada del tsunami. És la que replanteja el sentit de la Universitat com a institució d'educació superior estructurada en disciplines reglades i en el currículum individual. És l'onada de l'aprenentatge virtual multiplataforma, basada en la resolució multidisciplinària de problemes, les competències, els equips d'estudiants; la col·laboració, el núvol de cursos breus, l'apoderament dels equips d'estudiants i la Universitat al servei de la millora social. És l'onada dels mil·lenials.

Segona. Oferta i estratègia. I què poden fer les universitats davant del tsunami de l'e-learning global? En primer lloc, entendre bé què és e-learning i sobre quins models pedagògics s'assenta. L'e-learning és molt més que posar els materials didàctics en un campus, que fer MOOC (Massive Open Online Courses), que dissenyar alguns programes amb metodologia mixta (blended), o que definir una estratègia d'estalvi de costos. Entrar al món de l'e-learning suposa un replantejament en profunditat de l'estratègia, l'organització, la carrera acadèmica i les inversions d'una Universitat. Ja hem après que reproduir esquemes organitzatius clàssics per fer e-learning, en general, és una mala decisió.

I vet aquí la pregunta clau: quin és el factor competitiu bàsic de l'e-learning global? Molta gent opina que són la tecnologia i/o els materials didàctics. És veritat, són cars de produir, però molt barats de reproduir. La vella història de sempre. La tecnologia i el coneixement observable substituint el factor treball i el coneixement tàcit. Amb dissenys d'autoaprenentatge és possible reduir dràsticament el cost del treball,
en especial el coneixement tàcit de les persones. He sentit moltes vegades que un model d'e-learning pot funcionar sense professorat. Els MOOC tenen molt d'aquest model. És un model de competitivitat en costos, molt atractiu per al curt termini, però al meu entendre poc competitiu en el llarg termini. No pensin en el corporativisme del professorat. No és això. Jo estic més per una estratègia de competitivitat basada en el coneixement tàcit, en les persones al servei de persones.