Ente­nem el PIB (pro­ducte inte­rior brut) com el valor mone­tari de la pro­ducció de béns i ser­veis d'una eco­no­mia (ter­ri­tori) durant un període de temps (gene­ral­ment un any). Ja fa gai­rebé nou dècades que aquesta és la prin­ci­pal macro­mag­ni­tud de mesura de l'acti­vi­tat econòmica. Des de la revo­lució key­ne­si­ana uti­lit­zem aquest indi­ca­dor per mesu­rar la tri­ple iden­ti­tat macro­e­conòmica bàsica. És a dir, la igual­tat entre la pro­ducció, la des­pesa i la renda que una eco­no­mia és capaç de gene­rar durant un període de temps deter­mi­nat. Amb tots els can­vis que ha pre­sen­tat l'eco­no­mia mun­dial durant els dar­rers anys, és encara el PIB un indi­ca­dor ade­quat per mesu­rar l'acti­vi­tat econòmica?

Des dels prin­ci­pis del capi­ta­lisme, sabem la importància del crei­xe­ment econòmic. El capi­ta­lisme té un prin­cipi bàsic: la maxi­mit­zació o l'opti­mit­zació del bene­fici. Una ins­ti­tució bàsica: el mer­cat; i una con­seqüència bàsica: el cicle econòmic. Com que els fac­tors pro­duc­tius s'enfron­ten, tard o d'hora, als ren­di­ments decrei­xents, per opti­mit­zar els bene­fi­cis cal créixer i, a més, fer-ho con­ti­nu­a­da­ment. Deia Marx, ja fa més de dos segles, que el capi­tal que no creix mor. Per tant, el capi­ta­lisme neces­sita ontològica­ment el crei­xe­ment econòmic. I per tenir crei­xe­ment econòmic cal un indi­ca­dor base de mesura de l'acti­vi­tat econòmica i anar ava­lu­ant la seva dinàmica. Aquest indi­ca­dor és el PIB.

Sota la for­mu­lació key­ne­si­ana, Simon Kuz­nets, el pare del sis­tema de comp­ta­bi­li­tat naci­o­nal als EUA, va ser el cre­a­dor de l'invent. Però el mateix pio­ner del sis­tema ja en va veure les limi­ta­ci­ons, sobre­tot en el ter­reny de l'asso­ci­ació entre el PIB per càpita i el benes­tar. Deia Kuz­nets en una comu­ni­cació al Congrés dels EUA el 1934 que era molt perillós deduir el benes­tar d'una eco­no­mia a par­tir de la seva renda naci­o­nal. Tot i que eco­no­mis­tes i polítics van insis­tir a con­ti­nuar asso­ci­ant el PIB per càpita i el benes­tar de la soci­e­tat durant un bon gra­pat d'anys, la inves­ti­gació de l'eco­no­mia del benes­tar ja fa temps que ho ha dei­xat d'asso­ciar direc­ta­ment. De fet, durant els últims anys han apa­re­gut mul­ti­tud d'indi­ca­dors alter­na­tius de mesura de diver­ses dimen­si­ons del benes­tar, espe­ci­al­ment els nous índexs de feli­ci­tat. En aquest sen­tit, la para­doxa d'Esa­ter­lin ens diu, ja des de mit­jan dels setanta, que no hi ha una relació directa i posi­tiva entre més renda i més feli­ci­tat.