Entenem el PIB (producte interior brut) com el valor monetari de la producció de béns i serveis d'una economia (territori) durant un període de temps (generalment un any). Ja fa gairebé nou dècades que aquesta és la principal macromagnitud de mesura de l'activitat econòmica. Des de la revolució keynesiana utilitzem aquest indicador per mesurar la triple identitat macroeconòmica bàsica. És a dir, la igualtat entre la producció, la despesa i la renda que una economia és capaç de generar durant un període de temps determinat. Amb tots els canvis que ha presentat l'economia mundial durant els darrers anys, és encara el PIB un indicador adequat per mesurar l'activitat econòmica?

Des dels principis del capitalisme, sabem la importància del creixement econòmic. El capitalisme té un principi bàsic: la maximització o l'optimització del benefici. Una institució bàsica: el mercat; i una conseqüència bàsica: el cicle econòmic. Com que els factors productius s'enfronten, tard o d'hora, als rendiments decreixents, per optimitzar els beneficis cal créixer i, a més, fer-ho continuadament. Deia Marx, ja fa més de dos segles, que el capital que no creix mor. Per tant, el capitalisme necessita ontològicament el creixement econòmic. I per tenir creixement econòmic cal un indicador base de mesura de l'activitat econòmica i anar avaluant la seva dinàmica. Aquest indicador és el PIB.

Sota la formulació keynesiana, Simon Kuznets, el pare del sistema de comptabilitat nacional als EUA, va ser el creador de l'invent. Però el mateix pioner del sistema ja en va veure les limitacions, sobretot en el terreny de l'associació entre el PIB per càpita i el benestar. Deia Kuznets en una comunicació al Congrés dels EUA el 1934 que era molt perillós deduir el benestar d'una economia a partir de la seva renda nacional. Tot i que economistes i polítics van insistir a continuar associant el PIB per càpita i el benestar de la societat durant un bon grapat d'anys, la investigació de l'economia del benestar ja fa temps que ho ha deixat d'associar directament. De fet, durant els últims anys han aparegut multitud d'indicadors alternatius de mesura de diverses dimensions del benestar, especialment els nous índexs de felicitat. En aquest sentit, la paradoxa d'Esaterlin ens diu, ja des de mitjan dels setanta, que no hi ha una relació directa i positiva entre més renda i més felicitat.