Aun París “fortificat” per les mesures de precaució antiterrorista derivades dels cruents atemptats gihadistes del 13 de novembre, s'està celebrant del 30 de novembre a l'11 de desembre la vint-i-unena sessió de la Conferencia de les Parts (COP) de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre els canvis climàtics (CCNUCC).

Igual que l'Assemblea General de les Nacions Unides que a l'octubre va aprovar els Objectius de Desenvolupament Sostenible 2016-2030 ( vegeu l'article a L'Econòmic de l'11 d'octubre ) aquesta reunió se celebra al nivell cimera amb presència a Le Bourget d'uns 150 caps d'estat i de govern dels quasi 200 estats i territoris participants. Hi ha 45.000 participants si considerem les representacions estatals, d'organismes internacionals i agències de Nacions Unides i d'ONG preocupades pel canvi climàtic i l'escalfament global. i tot això, sota l'atenta mirada de 3.000 periodistes acreditats.

Aquestes xifres donen idea de la importància que la sensibilització sobre la mitigació de les emissions contaminants està tenint i mostra també que ningú no és ja capaç de negar que si no s'actua per evitar l'escalfament de la Terra s'aniran agreujant els símptomes de desequilibri climàtic: platges submergides, països insulars submergits pel nivells oceànics, agreujament de fenòmens com el Niño, etcètera.

Quan es va signar el protocol de Kyoto al desembre de 1997 com a subproducte de la conferència mediambiental de Rio de 1992m encara hi havia molts escèptics que es declaraven negacionistes respecte que fos l'acció de l'home la que generava escalfament de la Terra. Avui aquest col·lectiu es circumscriu a alguns republicans americans radicals i poca cosa més.

El protocol de Kyoto va obligar els països rics a limitar les seves emissions d'efecte hivernacle però no posava deures als països en desenvolupament. Com que Estats Units es va retirar d'ell els dos grans països contaminants del món (Estats Units, amb 6.500 Tm de CO2 a l'any i la Xina, amb 13.000) i la mateixa UE que va ser abanderada de la lluita contra el canvi climàtic va dimitir del Mecanisme de Desenvolupament Net (Clean Development Mechanism) amb la ficció de la compra de drets d'emissions, Kyoto va quedar curt.

La negociació internacional sobre el canvi climàtic patrocinada per les Nacions Unides ha anat evolucionant i s'ha completat. A la COP de Copenhaguen al desembre de 1999 Xina va comprometre's a retallar les emissions a partir del 2030 en què que estima haurà arribat al nivell d'industrialització que no voldria veure tallat per assolir obligacions climàtiques excessives. A la COP de Durban al 2001, a la COP 19 de Varsòvia i a la COP 20 de Lima del 2013 es va aconseguir que tots els països es comprometessin a engegar plans nacionals de lluita contra la degradació del medi ambient a partir, almenys, de 2025.

La idea dels plans nacionals per a la consecució de fins mundials no és nova però cal que tots els països s'hi impliquin de veritat i que els documents nacionals no quedin després en paper mullat. Obama sembla ara molt sensibilitzat per avançar en la lluita i el mateix es pot dir del líder xinès Xi Jinping, que va fer promeses mediambientals a la cimera de l'APEC de novembre de 2014. La UE també ha assolit compromisos de mitigacions d'emissions dins els paquets mediambientals i energètics impulsats pel comissari Arias Cañete, que és, precisament, l'encarregat d'aquest dossier a Brussel·les amb accions sobre el carbó, l'ús de gas natural menys contaminant que el petroli i el carbó o l'impuls a les energies alternatives. El primer país petrolier (l'Aràbia Saudita) s'ha compromès a diversificar la seva producció més enllà del molt contaminant petroli i a construir plantes de captura de CO2.