Mirant cap al 2060
Possiblement, una de les principals diferències entre un polític i un expert en economia és que el primer utilitza dades i el segon maneja tendències. Això és així perquè al polític li interessa destacar el creixement del trimestre anterior o la millora de la taxa d'atur de l'últim any; mentre que l'expert contempla l'evolució del creixement o de la desocupació en els últims cinc o, de vegades, deu anys, a fi de realitzar comparacions i establir tendències. Però què succeeix si volem anar més enllà, molt més enllà, i realitzar estimacions i projeccions a un termini llarg, veritablement llarg? Un termini que vagi molt més lluny del que consideren habitualment els experts.
En els últims anys, un dels informes sobre “els anys venidors” que va aixecar més polseguera va ser l'elaborat per la Société Générale. Un dels seus gràfics va ser recollit en un article de Piergiorno M. Sandri sota el títol “Serem més vells i més pobres” publicat a La Vanguardia el 17 de maig del 2007 (gràfic 1).
El que va fer l'entitat francesa és, mitjançant un model economètric, projectar a l'any 2050 el PIB per càpita de l'any 2005 corresponent a una sèrie de països. El que resulta es mostra en el gràfic expressat en nombres índexs prenent com a base 100 el PIB per càpita del 2005.
Deixant de banda el més obvi perquè ara no interessa, que el país que més veu caure el seu PIB per càpita dels de la llista de països mostrada és Espanya –un 22%–, el que és veritablement decebedor és que tots els països de la llista empitjoren, uns menys: Suïssa, Dinamarca; uns altres més: Alemanya, França, i d'altres moltíssim: Espanya i Itàlia, però la veritat és que totes les economies estudiades cauen. És a dir, el resum és simple: la tendència marca que al llarg del proper mig segle l'economia empitjorarà.
Escenaris de l'OCDE.
-OECD (2012), Looking *to 2060: A global vision of long-term growth, OECD Economics Department Policy Notis, n. 15. Novembre 2012.
-OECD (2014) Shifting gear: Policy challenges for the next 50 years, OECD Economics Department Policy Notis, n. 24. Juliol 2014.
-OECD (2014) Trade patterns in the 2060 world economy, Jean Château, Lionel Foutagne, Jean Fouré, Rosteix Jojansson i Eduardo Olaberría, OECD Economics Department Working Paper, n. 1142. 1 de desembre del 2014.
Aquests documents confirmen el que indicava l'estudi realitzat per la Société Générale l'any 2007. Al llarg de les seves pàgines i en els seus nombrosos gràfics i quadres estadístics es repeteix el mateix missatge: estancament i empitjorament de l'economia mundial.
A la il·lustració de dalt figuren alguns gràfics extrets del citat material de l'OCDE.
El gràfic 2 mostra l'evolució de la taxa de variació anual real del PIB com a mitjana d'una mostra de 147 països. El que se'n dedueix és descoratjador: el resum del que indica l'evolució de la línia representativa del total mundial mostra una clara senda decreixent a partir de la meitat de la dècada actual. La pèrdua és molt significativa comparant el punt final de la corba i l'inicial. Una pèrdua que, arribats al 2060, no presenta indicis de flexió. És a dir, decididament, les expectatives econòmiques del planeta apunten a pitjor.
Com pot observar-se, l'evolució de l'economia del món ve determinada pel molt diferent comportament de dos grups de països: els països membres de l'OCDE i la resta. Els primers experimenten un estancament entre el moment actual i la meitat de la dècada següent i inicien un declivi significatiu a partir de llavors, un declivi que els situa en una posició lleugerament inferior el 2060 que a l'inici del present segle, de tal manera que en termes econòmics, mitjanes i en el conjunt d'aquests països, en el transcurs d'aquests seixanta anys no hauran guanyat gens en termes d'evolució econòmica.
Però on la reculada és brutal és als països que no són membres de l'OCDE. En el seu conjunt la pèrdua és enorme, de quatre punts, que és una exageració. Han anat caient des de l'inici de la dècada anterior i a partir de l'actual el descens s'alenteix molt lleugerament, però finalitzen aquest període de seixanta anys amb unes expectatives molt pitjors que amb les que el van començar, i, tenint en compte les economies que integren aquest grup, el que pot deduir-se del conjunt del gràfic, a més que tendeix a produir-se un empitjorament generalitzat, és que al planeta tendeix a perpetuar-se l'escissió dels països que el formen en dos grups: aquells que “aniran fent”, i els que “no tiraran en absolut”, amb la qual cosa les diferències s'aguditzaran i la pobresa creixerà. Això queda palpablement reflectit en el gràfic 3, en què es mostra per països la diferència d'ingressos totals abans d'impostos i transferències entre el decil que els té més elevats i el que els té més baixos, l'any 2010, i la situació que es donarà el 2060 segons l'estimació.
Com pot observar-se, absolutament en tots els països es produeix un augment de la desigualtat. En uns –Israel, els Estats Units, Corea, Alemanya– més que en altres –Nova Zelanda, Noruega, Irlanda–. A Espanya l'increment és significatiu: d'un punt.
L'augment de la distància entre el grup de rendes més altes i el de rendes més baixes indica que la desigualtat va a més, però com que avui ja és elevada o molt elevada, si augmenta, al final d'aquesta fase estudiada, el 2060, la desigualtat serà enorme. Això, l'augment de la distància entre els més rics i els més pobres, ve a certificar la tendència cap a una encara major concentració de la renda i de la riquesa a partir d'una concentració del capital en unitats productives de mida creixent i d'expansió global, en què un reduït nombre de persones generaran un creixent valor a partir de productivitats en augment. El resultat és el desplaçament de la població cap als extrems de l'espectre social i la progressiva disminució de la classe mitjana.
Afiliats i pensions.
La tendència de les tres corbes no pot ser més significativa. El nombre d'afiliats inicia una línia decreixent a partir del 2020, que ja no es recupera, i acaba en una posició menor que a l'inici del període; evidentment menys afiliats, en una atmosfera de salaris mitjans congelats o amb alces molt lleugeres, implica una menor recaptació. Però, alhora que es produeix això, el nombre de pensions que ha de pagar el sistema creix de manera imparable des del 2010 fins al 2045 a causa de l'arribada a l'edat de jubilació dels baby boomers i dels seus descendents. En conseqüència, és una obvietat que la ràtio “afiliats per pensió pagada” caigui en picat des de gairebé 2,3 a 1,2, i faci totalment insostenible el sistema.
(Òbviament també, molt abans el sistema ja s'haurà col·lapsat o haurà hagut de canviar la seva filosofia i el seu funcionament. Avui, gairebé a mitjan 2016, està comunament assumit que l'actual sistema de pensions és insostenible: a Espanya des de fa dos anys les pagues extres dels pensionistes s'estan pagant recorrent a la caixa de reserva de la Seguretat Social, caixa que, al ritme actual, s'esgotarà en dos anys.)
Bé. El resum del resum de tot el que s'ha dit d'una manera simple: tendencialment, anem a pitjor, el món va a pitjor. No és que tal persona o tal empresa, o tal localitat, hagin d'anar a pitjor, de fet hi haurà individus, companyies i municipis que milloraran, però en el seu conjunt el planeta llisca cap a un empitjorament que afectarà a uns molt més que a altres.
Tot indica que aquest empitjorament vindrà caracteritzat per la caiguda de la importància del factor treball en un entorn d'excés de població activa i per la disminució del paper unificador i igualador de l'Estat i el guany en importància de les grans corporacions, cosa que incidirà en la reculada imparable de les polítiques de protecció social amb el seu impacte redistributiu i la polarització social. Un escenari molt complicat del qual ja s'estan començant a veure les primeres manifestacions.
