Ales pròximes dècades, el país canviarà de perfil i, un cop exhaurida la revolució baby boom -els nascuts entre el 1960 i el 1975- que en bona part explica els salts econòmics de dècades passades, ens acostem a una nova era, la d'un país més envellit en què estarà en joc la viabilitat del nostre sistema socioeconòmic.

Estancats en el llistó de població actual, 7.500.000 habitants, cap al 2030, i amb la possibilitat de créixer fins a la vora dels vuit milions al 2050, el que més sobta del biaix demogràfic futur: en l'escenari més plausible que ofereix Idescat, la població de 65 anys i més pot arribar a 1.750.000 habitants el 2030 i a 2.400.000 el 2050, és a dir, índexs de dependència (població de 65 anys i més per cada 100 persones de 16 a 64 anys) de 35,5 i 48, respectivament, quan ara estem al 28,2, fruit d'una taxa de fecunditat baixa, d'1,33 nens per dona, que a tot estirar pot arribar a 1,53 el 2035, tot transitant per uns anys, del 2013 al 2025, en què naixeran un 21% menys de nens dels que van néixer entre 2000 i 2012.

En els pròxims anys, a mesura que els baby boomers vagin entrant en edat de jubilació, la sotragada en l'estadística de població activa també serà evident: augmentarà de forma notable la població activa més gran de 55 anys (568.000 al 2015 i 977.000 al 2030), que esdevindrà el 22% dels actius, i la taxa d'activitat de 55 a 64 anys serà del 68,2%, gairebé sis punts per sobre del valor actual. I el canvi encara és més profund en la taxa d'activitat de 65 a 74 anys, que passaria del 3,8% actual a l'11,7% el 2030. Aquestes dades de futur, a més, ens informen que en aquesta data s'experimenta una forta contracció de la població activa (vegeu gràfic).

L'envelliment pot submergir l'economia en una atonia permanent? En opinió de Guillem López Casasnovas, catedràtic d'economia de la UPF, si la societat redueix la seva capacitat d'endeutament, amb menys població jove que s'hipoteca, hi ha un clar risc d'entrar en el carreró sense sortida de la deflació, amb la dificultat que per créixer suposa això: “Es conjuga amb un efecte pel qual els baby boomers -que ara ens començarem a jubilar-, en la mesura que liquidem patrimoni (essent com som més rics que les generacions joves) encara deflactarem més el tipus d'interès i pot reforçar l'efecte depressiu. Un llegat intergeneracional que pot llastar un xic més encara el benestar dels nostres néts.”

Anem realment, en expressió d'Antón Costas, president del Cercle d'Economia, a “societats Matusalem”, on l'esperança de vida guanya a Catalunya entre 1,23 anys, en el cas de les dones, i 1,45 anys, pel que fa als homes, cada dècada, i arribarà al 2050 a cims de 90 anys (dones) i 85 anys (homes). Costas, però, interpreta que “cal dubtar que aquesta línia exponencial es mantingui, ja que si ens hi fixem, l'esperança de vida ha baixat en col·lectius que han patit més la crisi, en forma de retallades i atur”. Al seu parer, “entrarem en l'economia de la incertesa, on es fa difícil on distribuir les probabilitats de risc en inversions com la casa, el cotxe, una assegurança, la salut, etc. Caldrà escriure un manual d'ús per gestionar el patrimoni en un escenari deflacionista”. En aquest sentit, Concepció Patxot, directora de la Xarxa de Referència en Economia i Polítiques Públiques (Xrepp) i professora de la UB, creu que “suposa realment un misteri què passarà amb el capital per càpita, ja que quan es jubilin els baby boomers, baixaran tant l'oferta de treball com l'estalvi”. Tot es capgira i, com interpreten molts analistes, en les pròximes dècades, en la mesura que hi hagi moltes més jubilacions, aquesta reducció de l'estalvi trastocarà les carteres d'inversió, tot perdent protagonisme els productes amb risc, com ara les accions en borsa. Com diu el portaveu de la Federació de les Associacions de Gent Gran de Catalunya (Fatec), Enric Oller, “és clar que l'envelliment compromet el creixement. En el moment d'entrar a cobrar la pensió, el seu ritme de vida baixa ben bé un 50%, cosa que condiciona l'economia”. A més, com remarca, “amb aquests alts índexs d'atur, que obliguen la gent gran a ajudar la família, es consumeixen els estalvis”.

Però l'envelliment no és vist per tothom com una transformació social de conseqüències funestes. Per a Julio Pérez Díaz, investigador del Centre d'Estudis Demogràfics (UAB), som més vells perquè hem triomfat: “L'elevada proporció de persones madures i velles a la població millora les condicions en què els infants vénen al món i els joves, en ser escassos, tenen més oportunitats relatives en la concurrència de necessitats com el treball i l'habitatge.” I, per reblar el clau, diu que amb més gent gran, “el consum intern es diversifica, i això fa més resistent l'economia a crisis sectorials”. En aquesta sintonia, la que canta les excel·lències de la vellesa de masses, hom també argumenta que es consolida la solidaritat familiar intergeneracional, tot convertint la família en una instància de redistribució de recursos. Algunes explicacions macroeconòmiques sintonitzarien amb aquesta interpretació de caire més optimista tot recorrent al cas japonès, en què si bé el PIB s'ha estancat al llarg dels anys, la davallada demogràfica fa que el PIB per càpita hagi millorat favorablement, atès que la davallada demogràfica fa que hi hagi menys ciutadans en el repartiment de la riquesa. En el cas català, aquest fenomen va donar els primers brots el 2014, amb un increment del 2,5% del PIB per habitant, quan el total s'incrementava un 2%.

Indubtablement, el gran desafiament de la societat i l'economia envellida és com mantenir dempeus el sistema de pensions. Simulacions com les que ha realitzat el servei d'estudis del BBVA ens informen que al 2050 el dèficit sobre PIB pot oscil·lar entre l'1,4% i el 10,2%, tot passant pel 7,6% i el 2,3%: mentre que en el percentatge més alt es valora l'evolució del sistema del 2010, els altres inclouen les reformes dels darrers anys, com ara ampliar el nombre d'anys de càlcul de la pensió dels 15 als 25 anys previs a la jubilació, retardar gradualment l'edat normal de jubilació dels 65 als 67 anys i l'índex de revaloració de les pensions (IRP), que ajusta els pagaments del sistema als ingressos, tot reduint el valor de les pensions. En tot cas, en els models que inclouen reformes, el dèficit pot anar dels 12.000 milions d'euros als 76.000 milions, xifres prou preocupants, si a més a més cal fer esment que s'arriba a aquest llindar de sostenibilitat a costa d'una forta retallada de les pensions: el 2050 serien el 66% i el 71% del valor de la pensió mitjana actual, que a Catalunya és ara mateix de 1.111,61 euros. Altres estudis, com el d'Òptima, preveuen que ja al 2020 la pensió màxima, ara de 2.560 euros, es reduirà fins als 1.400 euros, mentre que la mínima, de 700 euros, es mantindrà amb caràcter assistencial. Per a Enric Oller, de Fatec, és clar que ens trobem en una situació crítica: “El Fons de Pensions ha passat en pocs anys de 68.000 milions d'euros a 37.000 milions, invertits en deute espanyol, i en pocs anys ens podem trobar que es quedi a zero i se suprimeixin pagues. Un procés que pot anar a més, i acabar amb una pensió mitjana de 900 euros.”

En temps a venir, l'atzucac del sistema de pensions pot ser terrible, amb “una taxa de dependència generada pels baby boomers realment molt gran, que pot arribar el 2050 al 0,66, és a dir, dos jubilats per cada tres actius, que vol dir que tindrem un entorn de molts pagadors d'impostos i molts receptors de transferències”, assenyala Concepció Patxot, per a qui amb vista al futur “caldrà retardar l'edat de jubilació, vinculant-la a l'esperança de vida, o als anys cotitzats d'una manera més flexible. Això produeix tant una millora dels ingressos com una reducció de les despeses”. En el debat, cada vegada tenen més ressò les veus que demanen que es permeti decidir la pròpia jubilació, tot ajustant-ne el nivell per no incentivar la jubilació anticipada.

La investigadora de la Xrepp demana no perdre de vista que no només el sistema de pensions pot fer patir el pressupost públic, sinó també els altres pilars de l'Estat del benestar, com sanitat i educació. Amb el benentès que fins ara hem mantingut un model que socialitza la despesa de la gent gran, a través del sistema de pensions de repartiment, mentre que són les famílies que han de carregar el cost de fer pujar els nens. En un recent estudi promogut pel CSIC i l'Obra Social La Caixa, Concepció Patxot i altres investigadors, tot fent un exercici de simulació amb la població per edat i nivell educatiu del passat i les projeccions futures, han arribat a la conclusió que invertir per incrementar el nivell d'educació de la població és el factor amb més impacte en el creixement econòmic. Així doncs, segons aquesta tesi, la inversió en educació compensaria en certa mesura els efectes negatius de l'envelliment sobre el creixement econòmic. Com diu, “la despesa en educació acaba millorant els salaris i això té un clar efecte redistributiu”.

Més que de retallar, desfer o reduir, hauríem de parlar de reordenar, transformar-ho tot perquè tot segueixi igual, a la manera lampedusiana, perquè l'economia no s'aboqui al precipici. Això és el que demana la fundació Edad & Vida. L'entitat planteja que canviant les peces de lloc no cal reduir l'aparell públic social i sanitari. Com diu el seu director general, Albert Vergés, “cal una transformació de l'atenció social i de salut perquè sigui sostenible. En un model de futur, la complementarietat entre públic i privat en aquest àmbit pot donar com a resultat molts llocs de treball perquè, no ho oblidem, l'atenció a les persones és de les poques coses que les màquines no poden fer”. Una de les propostes més interessants d'Edat & Vida és la racionalització en l'ús dels diferents recursos i nivells assistencials, atès el seu diferent cost, les dificultats de finançament, tant públic com privat i el fet incontestable que el 70% de la despesa sanitària està lligada a les malalties cròniques, més prevalents entre la gent gran. Així, l'atenció hospitalària, on el cost d'estada, per llit i dia, arriba als 650 euros, s'hauria de cenyir a les malalties agudes, tot derivant amb diligència -cosa que ara no passa- els postaguts, subaguts i convalescents a centres de mitjana estada o residències amb unitat sociosanitària, on el cost ja és de 300-400 euros, en el cas de centres públics i 108-145 euros pel que fa als privats. Un altre esglaó que caldria aprofitar serien els centres de llarga estada, centres residencials amb mòdul sanitari, per atendre la dependència greu o severa, on el cost és de 80 euros. Són un plec de mesures que cerquen, en definitiva, assegurar el pilar de dependència al futur. En aquest sentit, perquè la dependència sigui un àmbit generador de PIB cal, segons Guillem López Casasnovas, que estigui “més reforçat amb l'estalvi personal i amb l'assegurament. Altrament l'empenta del finançament públic de la dependència sempre requerirà posar un valor als costos que la imposició genera en el creixement econòmic i en la capacitat de despesa neta de les famílies. Amb disposició a pagar, allà on es pugui, és més fàcil detectar que si s'accedeix al servei és que com a mínim qui ho fa pensa que això val el que costa, ja que altrament no el demanaria. Es tracta d'un equilibri entre capacitat de pagar, aquí el sector públic hauria de ser-hi present per als qui menys poden, i de disposició a pagar amb més presència de la responsabilitat individual”. Si l'envelliment és un repte, el sobreenvelliment és la seva expansió, i són molts els observadors que demanen instrumentar aviat solucions com ara suports a les llars que hagin d'abordar el problema, via cotitzacions socials, desgravació a l'IRPF, o amb l'oferta pública de serveis domiciliaris i pisos tutelats, a banda de desenvolupar un mercat d'hipoteques inverses.