El creixement demogràfic dependrà de com evolucioni el creixement natural, la relació entre la gent que mor i la gent que neix, i de com evolucionin les migracions. Pel que fa als naixements, estem en xifres relativament molt baixes, d'1,4 fills per dona, i això o es queda estancat o pot ser que puguem remuntar, si hi ha polítiques per fer-ho, però no es preveu que puguem arribar als dos fills per dona que vam tenir fa 30 o 40 anys. El que hem crescut els últims 10 anys s'explica bàsicament per la gran arribada de gent de fora. A mesura que la nostra societat, Catalunya, segueixi sent un lloc que es desenvolupi econòmicament i generi ocupació, serà una destinació atractiva per als immigrants del futur, que contribuiran que aquest procés d'envelliment no sigui tan acusat.

El que passarà en el futur és que amb 65 anys, si ens queden 40 anys per davant, ningú no es plantejarà “anar a recollir”. Coses que ara un no fa amb 65 anys, com canviar de pis o comprar un cotxe, arreglar la cuina, tot un seguit de decisions que no prens perquè fas els teus càlculs que ja estàs arribant al final, probablement llavors la gent amb 65 anys s'hi atrevirà. Si amb l'envelliment hem guanyat esperança de vida, tenir 65 anys avui no serà el mateix que tenir 65 anys el dia de demà.

Si a una persona de 65 anys del dia demà li queden per davant 30 anys i té uns ingressos i un patrimoni, per què no li han de donar una hipoteca? El que fa que te la donin és la solvència econòmica, la capacitat de poder fer-hi front.

Si la demografia ha anat bé per gestionar amb molta generositat el fons de pensions, perquè l'edat real de la jubilació no hagi estat mai als 65 anys sinó per sota, amb totes les prejubilacions que hi ha, que no ens venguin que haurà estat la demografia la culpable de la impossibilitat de pagar les pensions. Em sembla bé que l'Estat, en un moment donat, hagi agafat diners del Fons de Reserva, per no haver d'endeutar-se als mercats, però, tanmateix, en alguna llibreta s'hauria d'apuntar que quan tornin a anar bé les coses, la guardiola s'ha de tornar a omplir.

Jo no faria polítiques per rejovenir la població catalana, faria polítiques per fer possibles els plans individuals de les persones que en el cas que tinguin ganes de tenir fills, no es trobin amb impediments diversos, de tipus econòmic, per tenir-los. Entre les dones nascudes l'any 1975, hi ha un 25-30% de dones que no tindrà cap fill, i calen polítiques perquè en aquestes edats no ens deixem escapar ningú que hagi volgut tenir fills, tant en forma de transferències directes com d'altres vies, com ara la gratuïtat de les escoles bressol. Cal concentrar els esforços en aquestes franges d'edat, a canvi potser que hagi de treballar més, per la part final.

No és tant els anys que tens com els que et queden per davant, per veure si ets creatiu o no. Si tens 80 anys i et queden pocs anys per davant, és probable que pateixis una manca de creativitat, però si te'n queden 30, és molt diferent i llavors podràs fer valdre tota l'experiència que tens per darrere.

A Espanya, de moment això no està funcionant, perquè estan entrant en edat de treballar generacions que numèricament són molt poques persones i en canvi tenim uns nivells d'atur molt elevats. Als EUA, on el baby boom va ser anterior i els baby boomers ja fa anys que van jubilant-se, ells constaten que no s'estan amortitzant aquests treballs, és a dir, molts dels treballs que es deixen és que ja no existeixen.