Per què n'hi ha que desitgen marxar de la UE?
El que comença malament no sol acabar bé, almenys no com s'havia pensat al principi. I la Unió Europea no va començar bé o no va començar com ara se la vol presentar.
Per molt que ara es digui una altra cosa, la veritat és que l'origen de la Unió Europea va ser exclusivament econòmic: la CECA, el Euratom, i militar: un bloc relativament compacte integrat en l'OTAN davant l'amenaça soviètica en plena guerra freda. L'origen va ser la Comunitat Econòmica Europea i, exceptuant el cas d'Itàlia, que va ser admesa perquè era frontera amb “els dolents” i perquè la meitat de la seva població era “d'esquerres”, l'homogeneïtat era bastant completa. Al final el que ha quedat és l'interès disfressat d'“objectius comuns”: “La Unió Europea és el producte de les exigències de grans empreses que volen un mercat gran”, va dir Werner Teufelsbauer quan va ser director de la Federació Austríaca de Cambres de comerç. (L'Economia. Una Història molt personal, p. 119).
I el Regne Unit? Quin paper hi juga, en aquesta història? D'entrada, el Regne Unit no existeix: és un invent nascut d'una conveniència: Gal·les va existir per si mateix amb els seus alts i baixos fins que el 1282 va ser annexionat per Anglaterra; Escòcia va quedar unida definitivament a Anglaterra el 1707, després d'una guerra entre tots dos regnes que va consumir gran part del segle XIV i tensions diverses als segles següents; i Irlanda del Nord és el que va quedar el 1922 de la participació de l'illa entre catòlics –republicans– i protestants –unionistes– després de la guerra civil entre tots dos. Però el més important: aquest invent no pot ser més heterogeni: Anglaterra ha estat tradicionalment rica perquè ha tingut una agricultura potent, una indústria d'alt valor i un centre financer internacional; mentre que Gal·les tenia una economia pobra, bàsicament orientada a la mineria del carbó, Escòcia depenia dels subsidis que venien del Sud i Irlanda del Nord, de les inversions de l'Estat.
Possiblement hagi estat Lord Palmerston, el primer ministre del Regne Unit entre el 1859 i el 1865, és a dir, amb un Regne Unit completament consolidat, qui millor ha retratat el caràcter “britànic”: “Anglaterra no té amics permanents ni enemics permanents. Anglaterra té interessos permanents”, frase que després ha estat recordada com: “Anglaterra no té aliats. Anglaterra té interessos.” Això ens està delimitant una manera de ser, una mica més enllà d'una manera de pensar o d'actuar.
Fiquem tot això en una coctelera.
Amb tot el que ha plogut des dels anys 50, Anglaterra té possibilitats reals de volar sola, i més encara si esclata la guerra de divises que des de fa anys es manté larvada i que afecta l'anquilosament en què està entrant el comerç internacional i se'n veu afectada; el Regne Unit, no obstant això, penso que no, o almenys no com fins ara. A la UE li costarà molt de viure sense el Regne Unit. Anglaterra, des del segle XVI, ha anat al capdavant de gairebé tot el que ha acabat sent fonamental per a l'evolució europea i mundial, simplement repassin la història; i avui es troba totalment integrada en el que va a ser el substrat del proper model: l'imperi de les corporacions, perquè Anglaterra ja forma part d'aquesta estructura, i el TTIP no és més que un dels últims exemples d'això: quin país europeu defensa amb més afany aquest tractat?
El Brexit, penso, és la constatació que el Hard Ecu que el Regne Unit va proposar el 1990 era una molt bona idea: una moneda comuna, però no única, que coexistís amb les monedes nacionals i que facilités el comerç i les inversions; es va optar per una moneda única amb polítiques pressupostàries i fiscals diferents, i ficant al sac gent que, ni de broma, no hi havia d'haver entrat: els PIIGS. El Regne Unit se'n va quedar fora i les coses li van anar bé, i “el Continent” li va tolerar les seves excepcionalitats perquè a tothom li va convenir.
Però és que no estem en el 1990. Aquesta crisi en què el planeta es troba immers i que propicia l'arribada del nou model penso que està mostrant que el Regne Unit tenia raó: aprofundir en l'econòmic, en el comercial, en el financer, i anar veient; però la crisi ha portat les coses més enllà: Anglaterra continua pensant el mateix, però ja no necessita ni Escòcia ni a Irlanda del Nord, ni Gal·les... (Conec un munt d'anglesos que molt clarament em van exposar abans del referèndum per la independència d'Escòcia del 2014 que “tant de bo se'n vagin”. El realment cert és que avui Escòcia costa diners a Anglaterra.)
I el que s'està dient per aquí sobre el fet que el Regne Unit “se'n vagi ja” penso que es diu amb la boca molt petita. És més que convenient mantenir i aprofundir els acords econòmics, i quant a la immigració, sembla que ja s'ha oblidat la reunió que fa dos anys va mantenir l'equivalent britànic de l'espanyola CEOE amb el premier en la qual molt clarament l'empresariat va exposar a Cameron que el país ja no podia absorbir més immigració.
Anglaterra ja està jugant en una altra lliga que s'està desenvolupant entre altres zones i àrees i jugadors, una lliga en la qual el polític no compta per res; una lliga en què la classe mitjana està en franca reculada i en la qual les desigualtats seran la norma; una lliga en la qual juguen els que hi són a dins, i no els que en són fora. I Flandes juga en aquesta lliga, però Bèlgica no; i una corporació present en 150 països hi és, però la pime del costat no.
Un experiment.
(I no: penso que, al contrari del que es diu, no serà un error convocar el referèndum, igual que penso que hauria s'hauria de fer als països en què se sol·liciti. Un referèndum, continuo pensant, és autèntica democràcia. El que sí que serà un error, en el cas del Regne Unit, serà no explicar bé a persones que no en siguin expertes el que implicava quedar-se i marxar. O tal vegada no.)
