Opinió

Per què n'hi ha que desitgen marxar de la UE?

Possiblement hagi estat Lord Palmerston, el primer ministre del Regne Unit entre el 1859 i el 1865, és a dir, amb un Regne Unit completament consolidat, qui millor ha retratat el caràcter “britànic”: “Anglaterra no té amics permanents ni enemics permanents. Anglaterra té interessos permanents”, frase que després ha estat recordada com: “Anglaterra no té aliats. Anglaterra té interessos.” Això ens està delimitant una manera de ser, una mica més enllà d'una manera de pensar o d'actuar
El Brexit, penso, és la constatació que el Hard Ecu que el Regne Unit va proposar el 1990 era una molt bona idea: una moneda comuna, però no única, que coexistís amb les monedes nacionals i que facilités el comerç i les inversions; es va optar per una moneda única amb polítiques pressupostàries i fiscals diferents, i ficant al sac gent que, ni de broma, no hi havia d'haver entrat: els PIIGS. El Regne Unit se'n va quedar fora i les coses li van anar bé, i “el Continent” li va tolerar les seves excepcionalitats perquè a tothom li va convenir

El que comença mala­ment no sol aca­bar bé, almenys no com s'havia pen­sat al prin­cipi. I la Unió Euro­pea no va començar bé o no va començar com ara se la vol pre­sen­tar.

Per molt que ara es digui una altra cosa, la veri­tat és que l'ori­gen de la Unió Euro­pea va ser exclu­si­va­ment econòmic: la CECA, el Eura­tom, i mili­tar: un bloc rela­ti­va­ment com­pacte inte­grat en l'OTAN davant l'amenaça soviètica en plena guerra freda. L'ori­gen va ser la Comu­ni­tat Econòmica Euro­pea i, excep­tu­ant el cas d'Itàlia, que va ser admesa perquè era fron­tera amb “els dolents” i perquè la mei­tat de la seva població era “d'esquer­res”, l'homo­geneïtat era bas­tant com­pleta. Al final el que ha que­dat és l'interès dis­fres­sat d'“objec­tius comuns”: “La Unió Euro­pea és el pro­ducte de les exigències de grans empre­ses que volen un mer­cat gran”, va dir Wer­ner Teu­fels­ba­uer quan va ser direc­tor de la Fede­ració Austríaca de Cam­bres de comerç. (L'Eco­no­mia. Una Història molt per­so­nal, p. 119).

I el Regne Unit? Quin paper hi juga, en aquesta història? D'entrada, el Regne Unit no exis­teix: és un invent nas­cut d'una con­veniència: Gal·les va exis­tir per si mateix amb els seus alts i bai­xos fins que el 1282 va ser anne­xi­o­nat per Angla­terra; Escòcia va que­dar unida defi­ni­ti­va­ment a Angla­terra el 1707, després d'una guerra entre tots dos reg­nes que va con­su­mir gran part del segle XIV i ten­si­ons diver­ses als segles següents; i Irlanda del Nord és el que va que­dar el 1922 de la par­ti­ci­pació de l'illa entre catòlics –repu­bli­cans– i pro­tes­tants –uni­o­nis­tes– després de la guerra civil entre tots dos. Però el més impor­tant: aquest invent no pot ser més hete­ro­geni: Angla­terra ha estat tra­di­ci­o­nal­ment rica perquè ha tin­gut una agri­cul­tura potent, una indústria d'alt valor i un cen­tre finan­cer inter­na­ci­o­nal; men­tre que Gal·les tenia una eco­no­mia pobra, bàsica­ment ori­en­tada a la mine­ria del carbó, Escòcia depe­nia dels sub­si­dis que venien del Sud i Irlanda del Nord, de les inver­si­ons de l'Estat.

Pos­si­ble­ment hagi estat Lord Pal­mers­ton, el pri­mer minis­tre del Regne Unit entre el 1859 i el 1865, és a dir, amb un Regne Unit com­ple­ta­ment con­so­li­dat, qui millor ha retra­tat el caràcter “britànic”: “Angla­terra no té amics per­ma­nents ni ene­mics per­ma­nents. Angla­terra té interes­sos per­ma­nents”, frase que després ha estat recor­dada com: “Angla­terra no té ali­ats. Angla­terra té interes­sos.” Això ens està deli­mi­tant una manera de ser, una mica més enllà d'una manera de pen­sar o d'actuar.

Fiquem tot això en una coc­te­lera.

Al Regne Unit mai no li va interes­sar l'evo­lució que estava escrita en el Trac­tat de Roma, entre altres raons perquè era absurda: fer una Europa única a força d'estats inde­pen­dents: l'Europa de les pàtries de De Gau­lle, era i segueix sent una uto­pia. Al seu moment la distància que exis­tia “en tot” entre el Sud d'Itàlia i el Nord de la RFA era side­ral, i avui ho és la que separa Roma­nia o Bulgària d'Holanda o Dina­marca; o Espa­nya de Luxem­burg, i això sense entrar a les zones i àrees de cada país.

Amb tot el que ha plo­gut des dels anys 50, Angla­terra té pos­si­bi­li­tats reals de volar sola, i més encara si esclata la guerra de divi­ses que des de fa anys es manté lar­vada i que afecta l'anqui­lo­sa­ment en què està entrant el comerç inter­na­ci­o­nal i se'n veu afec­tada; el Regne Unit, no obs­tant això, penso que no, o almenys no com fins ara. A la UE li cos­tarà molt de viure sense el Regne Unit. Angla­terra, des del segle XVI, ha anat al cap­da­vant de gai­rebé tot el que ha aca­bat sent fona­men­tal per a l'evo­lució euro­pea i mun­dial, sim­ple­ment repas­sin la història; i avui es troba total­ment inte­grada en el que va a ser el subs­trat del pro­per model: l'imperi de les cor­po­ra­ci­ons, perquè Angla­terra ja forma part d'aquesta estruc­tura, i el TTIP no és més que un dels últims exem­ples d'això: quin país euro­peu defensa amb més afany aquest trac­tat?

El Bre­xit, penso, és la cons­ta­tació que el Hard Ecu que el Regne Unit va pro­po­sar el 1990 era una molt bona idea: una moneda comuna, però no única, que coe­xistís amb les mone­des naci­o­nals i que faci­lités el comerç i les inver­si­ons; es va optar per una moneda única amb polítiques pres­su­postàries i fis­cals dife­rents, i ficant al sac gent que, ni de broma, no hi havia d'haver entrat: els PIIGS. El Regne Unit se'n va que­dar fora i les coses li van anar bé, i “el Con­ti­nent” li va tole­rar les seves excep­ci­o­na­li­tats perquè a tot­hom li va con­ve­nir.

Però és que no estem en el 1990. Aquesta crisi en què el pla­neta es troba immers i que pro­pi­cia l'arri­bada del nou model penso que està mos­trant que el Regne Unit tenia raó: apro­fun­dir en l'econòmic, en el comer­cial, en el finan­cer, i anar veient; però la crisi ha por­tat les coses més enllà: Angla­terra con­ti­nua pen­sant el mateix, però ja no neces­sita ni Escòcia ni a Irlanda del Nord, ni Gal·les... (Conec un munt d'angle­sos que molt clara­ment em van expo­sar abans del referèndum per la inde­pendència d'Escòcia del 2014 que “tant de bo se'n vagin”. El real­ment cert és que avui Escòcia costa diners a Angla­terra.)

I el que s'està dient per aquí sobre el fet que el Regne Unit “se'n vagi ja” penso que es diu amb la boca molt petita. És més que con­ve­ni­ent man­te­nir i apro­fun­dir els acords econòmics, i quant a la immi­gració, sem­bla que ja s'ha obli­dat la reunió que fa dos anys va man­te­nir l'equi­va­lent britànic de l'espa­nyola CEOE amb el pre­mier en la qual molt clara­ment l'empre­sa­riat va expo­sar a Came­ron que el país ja no podia absor­bir més immi­gració.

Angla­terra ja està jugant en una altra lliga que s'està desen­vo­lu­pant entre altres zones i àrees i juga­dors, una lliga en la qual el polític no compta per res; una lliga en què la classe mit­jana està en franca recu­lada i en la qual les desi­gual­tats seran la norma; una lliga en la qual juguen els que hi són a dins, i no els que en són fora. I Flan­des juga en aquesta lliga, però Bèlgica no; i una cor­po­ració pre­sent en 150 països hi és, però la pime del cos­tat no.

Un expe­ri­ment.

Crec que el Bre­xit té molt d'expe­ri­ment, com altres que han tin­gut lloc durant els últims anys (han repa­rat que, de debò, de debò, la publi­ci­tat en què es van posar sobre la taula les con­seqüències nega­ti­ves d'anar-se'n ha estat bas­tant escassa?); que no des­en­ca­de­narà cap cata­clisme que a ningú interessi; que mol­tes coses can­vi­a­ran a Europa per apro­xi­mar-se a una altra manera de fer. De Gau­lle va ser un refe­rent fona­men­tal en les dues dècades poste­ri­ors a la Segona Guerra Mun­dial, però ara toca una altra cosa.

(I no: penso que, al con­trari del que es diu, no serà un error con­vo­car el referèndum, igual que penso que hau­ria s'hau­ria de fer als països en què se sol·liciti. Un referèndum, con­ti­nuo pen­sant, és autèntica democràcia. El que sí que serà un error, en el cas del Regne Unit, serà no expli­car bé a per­so­nes que no en siguin exper­tes el que impli­cava que­dar-se i mar­xar. O tal vegada no.)



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.