Borsa

Quinze anys d'euro: política sense instruments polítics

Les eleccions a Holanda, França i Alemanya són oportunitats per als partits euroescèptics i populistes, i els vents que arriben dels EUA, Rússia i la Xina no són tampoc gaire esperançadors per a l'euro

“Fragilitat”, “riscos”, “anys tortuosos”, “fracàs”, són alguns dels termes utilitzats als mitjans en les darreres setmanes, en comentar els primers quinze anys, no de l'euro, que almenys en té divuit, sinó de la seva introducció física en bitllets i monedes.

Hi trobem una gran majoria de crítiques, lamentacions i culpabilització general a l'euro de molts efectes de la crisi que encara cueja. No està de moda l'equanimitat, sinó la simplificació; no es porta la integració sinó els populismes neonacionalistes; no predomina la valoració dels avantatges sinó remarcar els inconvenients. I tot això està implícit en les valoracions i l'anàlisi d'aquests 15, o si es vol 18, anys de la moneda única.

L'euro -ho sabem- va ser fruit d'una decisió política més que estrictament econòmica. I com a tal va néixer coix, sense estar envoltat de l'entorn institucional ideal per a una divisa comuna, per a una zona monetària única. Els països que es varen integrar i els que posteriorment ho han fet, són econòmicament molt heterogenis, sense instrumental de coordinació econòmica i fiscal que acompanyi la unificació de la política monetària i molt menys sense suficient unificació política.

Els criteris d'estabilitat i creixement de Maastricht, i sobretot la seva aplicació i interpretació, no han estat suficients. Sobre l'euro ha pesat massa aquesta voluntat i iniciativa política inicial que no va voler esperar a obtenir un consens en generar una estructura d'acompanyament suficientment sòlida per a un projecte tan ambiciós. Ho sabíem llavors i ho sabem ara, fins i tot després que -amb massa presses i com a resposta a les amenaces de fracàs- es reforcés amb tots els components de la Unió Bancària (supervisió i sistema de resolució únics) la notable solidesa del BCE i de tot el Sistema Europeu de Bancs Centrals que donen consistència a la unió monetària de la zona euro i de passada a tota la Unió Europea.

Si som justos, analitzarem l'accidentada -però més sòlida del que era d'esperar- trajectòria de l'euro, posant per davant l'extrema dificultat del projecte. Europa, no a causa de l'euro sinó malgrat l'euro, té un seriós problema de competitivitat internacional en l'entorn de globalització creixent i amb la voluntat majoritària europea de preservar un model social i econòmic de benestar i d'equitat. Cert, molt perjudicat per la crisi, però encara a anys llum del que predomina en els altres grans blocs econòmics: Estats Units i Xina/sud-est asiàtic. Ha estat i és encara aquesta difícil disjuntiva -créixer, però créixer sense sacrificar el model- la que ha marcat la nostra difícil sortida de la crisi, molt més que els efectes col·laterals de l'euro i de la Unió Monetària. De fet, ha estat probablement el BCE l'única institució europea que s'ha manifestat contundent i consistent, actuant per evitar un col·lapse econòmic i del mateix euro a Grècia (encara n'hi ha amenaces) o a Portugal i Irlanda (potser ja plenament superades). Potser caldria concloure que és gràcies a l'euro i a la disciplina monetària i (menys) fiscal que comporta, que la crisi no hagi estat encara més dramàtica, si bé no ho sabem del cert.

Proves decisives.

I ara, completada aquesta preadolescència (15 anys) o adolescència (18 anys), no s'obren per davant anys més fàcils sinó tot el contrari. En aquest mateix 2017 hi trobarem proves decisives per a l'euro i el projecte europeu en general. Les eleccions a Holanda, França i Alemanya són oportunitats per als partits euroescèptics i populistes, i els vents que arriben dels EUA, Rússia i la Xina no són tampoc gaire esperançadors.

Des d'aquests paratges que ocupem els del sud d'Europa -tinguem la nacionalitat que tinguem- l'euro ens ha generat a més una època desconeguda d'estabilitat en la moneda, en el manteniment del poder de compra tot acceptant els corrents inflacionistes generats a l'inici i evitant les devaluacions, veritables aquelarres d'empobriment relatiu col·lectiu orquestrat per governs i per autoritats monetàries ineficients.

Tot, raons suficients per desitjar, com per altra banda desitja la gran majoria de la ciutadania de l'eurozona, que l'euro es reforci i es trenquin les absurdes barreres nacionalistes que impedeixen la seva plena consolidació.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.