opinio

El que es diu a mitges sobre les pensions

Pensant en termes individuals, suggereixo que qui pugui continuï treballant durant el temps que pugui perquè si no disposa d’un patrimoni suficient la pèrdua de poder adquisitiu serà significativa. Per descomptat, els qui puguin que estalviïn, però partint de la base que el 55% dels espanyols i espanyoles no poden afrontar una despesa imprevista que se’ls presenti, la major part de la ciutadania no pot estalviar o pot estalviar una quantitat insuficient

Panorama actual de l’estat de les pensions. El que segueix es refereix a la situació de les pensions a Espanya, però és, en major o menor mesura, extrapolable a la resta d’Europa.

- L’any 2017 els ingressos per cotitzacions van ser inferiors a les despeses en pensions de 25.000 M€, però com que es van utilitzar 8.000 M€ de la caixa de reserva, el dèficit oficial va ser de gairebé 17.000 M€.

- Si, de mitjana, l’increment en el nombre de pensionistes és de 150.000 a l’any, d’aquí a quatre anys i durant els següents 30 es jubilaran, addicionalment, 100.000 cada any: seran els babyboomers; en total 250.000 nous pensionistes anuals. I el dia de la data, amb els 150.000 actuals, la despesa en pensions suposa el 40% de la despesa pressupostària. Al marge dels que vagin morint, facin comptes sobre com aniran les coses demà.

- Avui es treballen 108 milions d’hores setmanals menys que el 2006, i amb un salari mitjà menor, la qual cosa repercuteix que la cotització mitjana hagi seguit caient en la crisi: si el 2012 era de 6.145 €/persona i any, el 2017 va ser de 5.902.

- I amb tot això les pensions perden poder adquisitiu: el 0,85% el 2017, una pujada en les pensions del 0,25% contra una inflació de l’1,1%, i així seguirà: el 2018 pèrdua de l’1,35%; el 2019 un 0,5% addicional a la diferència entre la inflació i la pujada del 0,25% en concepte de guany en l’esperança de vida.

- Unes pensions que estan complint una funció per a les quals no van ser dissenyades: complementació de rendes: el 40% de les famílies espanyoles necessiten, en major o menor mesura, de l’ajuda d’almenys la pensió d’un avi per arribar a final de mes.

- I tot això tenint en compte que la taxa de reemplaçament és de les majors d’Europa: el 82% (França, Portugal, Itàlia, Alemanya o Regne Unit les tenen del 55%, 74%, 69%, 37% i 30% respectivament). Quin seria l’import de les pensions a Espanya si aquesta taxa de reemplaçament fos menor?

És sostenible l’actual sistema de pensions? Per què?

L’actual sistema no és sostenible perquè els supòsits que es van fer quan, després de la II GM, a Europa es va engegar el sistema de pensions, avui no es compleixen: 1) plena ocupació del factor treball, 2) demanda de treball creixent, 3) salaris a l’alça indexats a la inflació i 4) esperança de vida de com a màxim 10 anys després de la jubilació. En conseqüència el sistema no és capaç de generar els ingressos que necessita per pagar un nombre creixent de pensions, és a dir, una major massa de despesa en pensions. Això independentment del debat de si les pensions a Espanya són altes o baixes, amb un import suficient o insuficient, ja que la realitat és que les pensions no són finançables.

Què es pot fer per intentar salvar l’actual sistema de pensions?

Penso que en el llarg termini el sistema no és salvable perquè, tal com hem dit abans, els supòsits de partida no es compleixen; afegim a això que, en el mitjà i llarg termini, la tendència de la demanda de treball és decreixent a causa de la creixent substitució de treball per tecnologia.

Puntualitzat això, si per salvar-lo entenem mantenir la mateixa estructura durant un nombre limitat d’anys la solució passa per trobar uns 30.000 milions d’euros addicionals, en euros constants, cada any, la qual cosa és ciència-ficció tenint en compte el dèficit amb què el sistema tanca cada any. Hi ha propostes per passar les pensions no contributives a Pressupostos Generals, però llavors als pressupostos caldrà trobar uns 16.000 milions, bé creant impostos nous, bé reduint altres despeses.

Unes quantitats d’aquest calibre només poden sortir de la persecució del frau fiscal: entre 40.000 i 90.000 milions anuals. Altres temptatives, com la idea del PSOE d’un impost a les transaccions bancàries, que generarien 2.000 milions, o eliminar bonificacions per cotitzacions, uns 4.000 milions, entenc que solament són pegats molt puntuals per sortir del pas però que no resolen gens la situació, al marge que poden tenir efectes no desitjats: Qui acabarà pagant l’impost a la banca? Doncs els usuaris.

Ens hem de fer a la idea que cobrarem menys del que crèiem?

Penso que l’actual sistema de pensions que tenim a Europa és molt bo però propi d’una època en la qual es donaven unes circumstàncies que ja no es donen ni es tornaran a donar mai i que poden resumir-se en dues: importància fonamental i necessitat inqüestionable del factor treball, i situació de Guerra Freda que implicava que la classe obrera havia de romandre tranquil·la i en calma.

Si a això hi afegim que a causa de la situació actual del mercat de treball i a com és assumible que evolucioni: a la baixa –cosa que determinarà una estructura salarial i unes bases de cotització molt baixes–, penso que ha de suposar-se que els imports de les pensions cauran, però no només per a les noves pensions, sinó per a totes: les pensions es paguen amb els diners que hi ha al calaix i el que no es farà és, amb igualtat de drets, a unes persones pagar-los unes quantitats i a unes altres, perquè van néixer més tard, unes altres. Penso que es repartirà i que els imports mitjans seran decreixents.

Existeixen alternatives?

Avui a Espanya hi ha 18,4 milions d’afiliats a la Seguretat Social i 9,57 milions de pensionistes (5,88 milions de jubilats). El nombre d’afiliats tendeix a oscil·lar a causa de la temporalitat però suposem que tendirà a pujar. Però també ho farà el nombre de pensionistes, com hem vist.

Encara que no resol les actuals fallades del sistema, jo aposto per la persecució del frau fiscal perquè aquí hi ha recorregut, al marge de treballar per aconseguir normes fiscals homologables a l’àmbit europeu.

D’altra banda, i pensant en termes individuals, suggereixo que qui pugui continuï treballant durant el temps que pugui perquè si no disposa d’un patrimoni suficient la pèrdua de poder adquisitiu serà significativa.

Per descomptat els qui puguin que estalviïn, però partint de la base que el 55% dels espanyols i espanyoles no poden afrontar una despesa imprevista que se’ls presenti, la major part de la ciutadania no pot estalviar o pot estalviar una quantitat insuficient.

Per l’anterior, un pla de pensions que aporti un complement significatiu a la pensió, solament serà possible per a un nombre molt reduït de persones: aquelles que ja estan utilitzant els plans de pensions per reduir la seva quota a l’IRPF i que, amb seguretat, no necessitaran complementar la seva pensió perquè ja tenen resolt aquest tema, és a dir, persones per a les quals la rendibilitat del pla de pensions és fiscal.

De fet, estem en una situació tan precària que a una persona amb una edat entre 25 i 35 anys li interessaria que el sistema de pensions fes fallida demà i que cadascú s’apanyés, perquè aquestes persones pagaran amb les seves cotitzacions les pensions dels actuals pensionistes però elles no tindran accés a una pensió o serà testimonial.

En un futur s’hauria de regionalitzar el pagament de pensions per ser més justos?

Aquest és un tema que sempre s’ha marginat perquè té profundes implicacions polítiques. Vegem. La renda de pobresa a Navarra és d’11.000 € anuals i a Andalusia, de 6.000 €; són els dos extrems que es donen a Espanya. La pensió mitjana a Espanya és de 932 € i la pensió de jubilació mitjana és de 1.077 €. Aquests dos imports no donen per al mateix a Navarra que a Andalusia perquè els poders adquisitius són molt diferents a ambdues regions; però a ambdues regions si la base de cotització és la mateixa l’import de la pensió resultant també ho és. Aquest és un terreny que, penso, hauria d’explorar-se (cal recordar que un nombre creixent de pensionistes alemanys es trasllada a Polònia perquè amb la pensió alemanya a Polònia s’obté molt més).

D’altra banda, i partint de la base que la caixa de la Seguretat Social és única, hi ha regions que es troben en una situació molt menys dolenta que unes altres si s’analitzen l’estat de la seva Seguretat Social. Aquí també es presenten una sèrie de possibilitats per contemplar a fi d’alleugerir el sistema d’unes situacions gairebé autosostenibles, com són el casos de Catalunya i d’Euskadi, perquè la caixa general de la Seguretat Social se centri en la resta de regions.

El resum:

sí, penso que l’import de les pensions baixarà, igual que ho farà l’esperança de vida de les persones que perceben una pensió a mesura que la sanitat pública universal i gratuïta vagi a menys i es cobrin creixents copagaments pels serveis sanitaris o es privatitzi la seva prestació. No és un escenari bonic, no ho és.

Per finalitzar recordin que, segons el Govern del regne, l’economia d’Espanya es troba en plena, total i absoluta recuperació.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.