opinio

L’estabilització de la inestabilitat

Darrerament, els mitjans s’han fet ressò d’unes xifres, aparentment dolentes, d’inversió estrangera a Catalunya. Ho són, però la sèrie històrica trimestral dels fluxos d’inversió estrangera a Catalunya i en relació amb el total a Espanya ha estat sempre extremadament volàtil i la caiguda recent podria ser una dada sense gaire rellevància

Alguns analistes polítics aventuren que el conflicte polític a Catalunya no és ni serà resoluble en una llarga temporada. Que ens hem d’acostumar a l’actual situació perquè hi haurem de conviure encara molts anys.

Com ha afectat, està afectant i pot seguir afectant l’economia catalana, el grau de benestar, d’ocupació, de rendes i la nostra posició relativa a Espanya, Europa, i en el món?

Hi ha opinions per a tots els gustos i dades que tranquil·litzen o alarmen. Abans de res, algunes obvietats poc recordades:

Primer, el pes i la influència de l’administració pública en el curs econòmic està relativament acotat i és menor del que creuen, sobretot, els polítics. Parlo de l’administració estricta, ja que el sector públic en la seva globalitat té un pes més rellevant. Així, una crisi política pot tenir efectes econòmics limitats si el sector privat té capacitat d’abstracció.

Segon, afortunadament la globalització impregna els porus d’una economia oberta com la nostra i fa que sigui resilient. L’economia catalana s’ha comportat extremadament bé en un entorn polític català i espanyol d’incertesa, especialment en aquests darrers cinc o sis anys de sortida de la crisi. Ha vist el ball de bastons, però ha seguit a la seva.

D’aquesta manera, la paràlisi de la governança política (que no de gran part de l’administració pública que gestiona el dia a dia) ha passat sense efectes notables per a una economia catalana oberta i exportadora, amb els vents de la recuperació bufant al seu favor.

Dit això, que es corrobora amb xifres de creixement, de generació d’ocupació i d’exportacions, repetidament positives aquests anys, podem realment afirmar que els efectes negatius no han existit? Que no acabaran apareixent d’un moment a l’altre?

A mitjans del juny passat i al setembre, els mitjans es van fer ressò d’unes xifres, aparentment dolentes, d’inversió estrangera a Catalunya. Ho són, però la sèrie històrica trimestral dels fluxos d’inversió estrangera a Catalunya i en relació amb el total a Espanya ha estat sempre extremadament volàtil i la caiguda recent podria ser una dada sense gaire rellevància. Altres dades, de consum al detall o vinculades a les pernoctacions o a altres indicadors turístics, s’han redreçat o s’han ajustat a les estatals, després d’un darrer trimestre del 2017 molt fluix.

A la vista d’aquesta demostrada resiliència i de la poca claredat de les xifres que ens podrien alarmar, podem, o bé despreocupar-nos, convençuts que tots són mentides dels “enemics del procés”, o bé, fer el seguiment d’alguns indicis propers de deslocalització poc concloents, però que mereixen que els tinguem en compte.

La sortida d’empreses ha estat fins ara majorment formal, amb pocs efectes en trasllats d’activitats. Cal dir, però, que molt abans de la materialització del procés, ja s’estava produint un efecte aspirador des de Madrid d’empreses i empresaris catalans. La capitalitat, la mida del mercat, la millor fiscalitat, grans clients situats allà, eren ja pols magnètics importants que -no costa gaire d’acceptar-,s’han vist reforçats amb l’actual situació política a Catalunya. Citem-ne tres a l’atzar:

Per exemple, una mitjana/gran empresa familiar catalana molt internacionalitzada ha fet el pas, -sempre ajornat-, de moure’s a Madrid aquest any. Es poden perdre fins 1.000 llocs de treball, i de prou nivell. En teoria per avantatges vinculats al negoci, tot i que els propietaris confirmen en privat quina ha estat l’empenta definitiva.

Inversió cap a Madrid.

Un altre cas, una petita/mitjana promotora immobiliària -i en sabem algunes més de mida similar-, s’han vist “forçades” a orientar la inversió a Madrid i a altres llocs de l’Estat, i a abandonar Catalunya, en aquest cas ajudades per la inestabilitat, però també per l’amenaça de l’Ajuntament de Barcelona, de l’àrea metropolitana i fins i tot potser de la Generalitat, d’exigir el 30% d’habitatge social en totes les promocions.

Finalment, una empresa catalana de serveis a entitats financeres que potser havia canviat de seu com a “seguidisme” dels grans bancs, ha trobat interessant transferir part de l’activitat a Madrid, arran de reunir a la capital el consell i la comissió executiva en comptes de fer-ho a Barcelona.

Són exemples captats al vol en les darreres setmanes que cadascú jutjarà si són o no rellevants, o si ho poden ser.

Tot i la meritòria resiliència i la capacitat reactiva de la nostra economia, passen els mesos i els anys i qui més qui menys observa que la inestabilitat s’estabilitza, s’enquista i pot perdre el caràcter de temporalitat que mantenia el “business as usual”. Llavors s’acaba la paciència i es comencen a prendre decisions contràries a invertir, a contractar, a confiar en definitiva en un país que sembla que no troba la solució i que perd la concòrdia. Podria ser urgent.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.