Les uni­ver­si­tats han tin­gut un paper deci­siu (i ara pot­ser més que mai) en l’evo­lució de l’eco­no­mia cata­lana. I, les uni­ver­si­tats han estat sem­pre, en diver­sos graus, cre­a­ci­ons polítiques des de l’inici del Papat.

La pri­mera uni­ver­si­tat cata­lana és la de Lleida: es va crear molt aviat, el 1300, quan la corona va veure el perill de per­dre la ciu­tat estat de Mont­pe­ller. La segona uni­ver­si­tat, la de Per­pinyà, és del 1349. Segueix, la de Girona, el 1446. En els anys de la pri­mera rein­venció de la soci­e­tat cata­lana, tenim la cre­ació d’uni­ver­si­tats a Bar­ce­lona, el 1558 (amb un pri­mer pas el 1450), la de Vic del 1599 i la de Sol­sona el 1620.

Les ordi­na­ci­ons fun­da­ci­o­nals de la UB (edi­ta­des el 1560) inclo­uen pro­pos­tes tan sor­pre­nents com: “Atès que molts dels estu­di­ants que en ciu­tat venen por­ten amb llur com­pa­nyia alguns fills dels amos amb qui estan i altres minyons als quals mos­tren de lle­gir [...] i no tenen lloc per sots­plu­jar [...] orde­nem que sia fet algun porxo on se pui­xen tots reco­llir en temps de pluja, i estu­diar.” Estu­di­ants uni­ver­si­ta­ris, amb fills!

En el segon terç del XIX, en els anys de la segona rein­venció de la soci­e­tat cata­lana, la uni­ver­si­tat va tor­nar a ser pro­ta­go­nista des­ta­cada, ja que es va pro­duir el retorn de la UB, que el 1714 havia estat tan­cada, jun­ta­ment amb les altres cinc uni­ver­si­tats cata­la­nes. Sense la UB, i sense l’Escola d’Engi­nyers, hau­ria estat molt més difícil la revo­lució indus­trial, i la Renai­xença.

A par­tir del 1914, la Man­co­mu­ni­tat va posar en marxa el procés de cre­ació de la Uni­ver­si­tat Indus­trial de Cata­lu­nya, que va ser deci­siva per a la con­fi­gu­ració de la segona revo­lució indus­trial. En paral·lel, la Com­pa­nyia de Jesús va crear, el 1915, una altra uni­ver­si­tat direc­ta­ment lli­gada a les neces­si­tats de les noves indústries: l’Ins­ti­tut Químic de Sarrià (IQS). I, Fran­cesca Bon­ne­mai­son va inven­tar una de les pri­me­res uni­ver­si­tats feme­ni­nes del món: l’Ins­ti­tut de Cul­tura de la Dona.

L’actual ter­cera rein­venció de la soci­e­tat cata­lana té els seus pro­legòmens en: 1) la revo­lució energètica que va arren­car el 1969-73 (amb l’arri­bada del gas natu­ral i la pri­mera nuclear), i 2) les noves uni­ver­si­tats cre­a­des a par­tir del 1968. La pri­mera va ser la UCE, a Prada de Con­flent, amb pro­fes­sors inno­va­dors pro­ce­dents de molts punts del món. Per exem­ple, el rec­tor, el físic Gerard Vas­salls, que era docent a la uni­ver­si­tat de Mada­gas­car. I Alfred Giner Soro­lla, pro­fes­sor a la Uni­ver­si­tat de Cor­nell, als EUA.

Segui­ren la UAB (1969) i la UPC (1971). L’empenta deci­siva va ser la que es va donar a par­tir del des­blo­queig de la Gene­ra­li­tat, des del 1977-80. Si l’eco­no­mia cata­lana ha anat crei­xent és, en part, gràcies a les noves/velles uni­ver­si­tats. Per exem­ple, a la de Lleida, amb el rec­tor Jaume Porta, es va posar en fun­ci­o­na­ment la Escola Tècnica Supe­rior d’Engi­nye­ria Agrària. Paral·lela­ment, Gabriel Fer­raté, que havia estat rec­tor de la UPC, va inven­tar, el 1994, una uni­ver­si­tat en línia: la UOC.

L’ense­nya­ment de l’eco­no­mia ha cres­cut en totes direc­ci­ons. A les velles/noves uni­ver­si­tats impul­sa­des per la Gene­ra­li­tat i per l’Església, però també, a les noves uni­ver­si­tats pri­va­des, que, en alguns casos, són d’ori­gen suís (com la EU Busi­ness School i l’ECLE), o aus­tralià (com la RMIT Europe).