El con­junt de mobi­lit­za­ci­ons polítiques ini­ci­a­des amb la mani­fes­tació del 10 de juliol del 2010 tenen –com suc­ce­eix, gai­rebé sem­pre, en la política- una base econòmica. Els can­vis estruc­tu­rals de l’eco­no­mia cata­lana ini­ci­ats la dècada dels anys sei­xanta van posar al pri­mer pla la neces­si­tat de la ter­cera rein­venció de la soci­e­tat cata­lana (vg. L’Econòmic, 8/7/2018). Alguns eco­no­mis­tes, com ara Ramon Trias Far­gas, van cal­cu­lar “el preu de la lli­ber­tat”. En mili­ons de pes­se­tes. No era una metàfora.

Els can­vis polítics de 1976-80, amb la recu­pe­ració del fun­ci­o­na­ment de la Gene­ra­li­tat, van a anar a cavall dels can­vis econòmics gene­rats per la nova glo­ba­lit­zació. Vegem-ho. 1. Revo­lució energètica. Des de l’arri­bada –amb Pere Duran Farell- del gas natu­ral liquat (1969), la cons­trucció de la pri­mera cen­tral nuclear (1971) i de la pri­mera refi­ne­ria de petroli (1973), l’oferta d’ener­gia can­via. Però les empre­ses con­tro­la­des (aero­port del Prat inclòs) pel govern de Madrid con­ti­nuen manant. 2. El salt agro­a­li­men­tari. “Cata­lu­nya és un gran mer­cat ali­men­tari de prop de 10 mili­ons de con­su­mi­dors (habi­tants, turis­tes) –deia Jordi Peix, el 1998- que han estat seduïts per una oferta doble: uns pro­duc­tes de qua­li­tat i uns ser­veis adap­tats als can­vis de la demanda. L’èxit inter­na­ci­o­nal de la cuina cata­lana és una altra cara de les mobi­lit­za­ci­ons page­ses dels trac­tors a les car­re­te­res. 3. Samar­re­tes i vam­bes. El tèxtil -i el calçat- català ha pas­sat a ser moda, dis­seny, amb boti­gues pròpies a tot el món: amb peces que, en bona part, es con­fec­ci­o­nen en molts punts dels dos hemis­fe­ris. I la logística -i el Port de Bar­ce­lona- demana, més que mai, un estat pro­per. 4. L’aixo­pluc. La inversió pública local en car­rers, arbres, pla­ces, mer­cats, parcs i jar­dins, plat­ges i parcs flu­vi­als afa­vo­reix la inte­gració social, però ha dis­pa­rat els preus del sòl (que Pas­qual Mara­gall va estu­diar en la seva tesi doc­to­ral). La sim­bi­osi Estat espa­nyol-gran banca, però, col·lapsa el mer­cat hipo­te­cari. 5. Mul­ti­na­ci­o­nals de but­xaca. Les empre­ses (de l’ali­men­tació, el tèxtil, la cons­trucció, el metall) loca­lit­za­des a Cata­lu­nya que expor­ten gran part de la seva pro­ducció, o que pro­du­ei­xen molt fora -i lluny-, van ser detec­ta­des i ana­lit­za­des ja fa uns anys, des de la Gene­ra­li­tat, per Fon­tro­dona i Hernàndez. Però paguen més per l’elec­tri­ci­tat que les grans empre­ses espa­nyo­les. 6. La TSI, la XHUP, els CAP i la bio­me­di­cina. La diver­si­tat d’orígens històrics, i de for­mes de pro­pi­e­tat i de gestió, dels hos­pi­tals cata­lans no ha estat obs­ta­cle per bas­tir una potent xarxa sanitària inte­grada que s’ha traduït en un avenç espec­ta­cu­lar de l’espe­rança de vida. Que, en part, és degut als èxits de la recerca biomèdica finançada des del rela­ti­va­ment petit sec­tor públic català. 7. Les noves uni­ver­si­tats. Comen­cen el 1968-71: la UAB, la UPC, l’UCE. Amb la Gene­ra­li­tat, un nou salt, que inclou la UOC, i la UPF. A par­tir d’un cert moment, uni­ver­si­tats pri­va­des estran­ge­res. Però, sense un potent sis­tema uni­ver­si­tari públic, la glo­ba­lit­zació pot fer estralls.