Opinió

Mercat de l’art, inversió alternativa?

Ens referim, fonamentalment, al de les arts plàstiques, incloent pintura, escultura, dibuix, fotografia, gravats, tapissos i, en segon terme, antiguitats i mobiliari. Les vendes en l’àmbit global l’any passat van ser de 67,4 milers de milions de dòlars. Un 44% als EUA, un 21% al Regne Unit i un 19% a la Xina

L’economia i els mercats financers estan aquests dies en una mena de llimbs indefinits. Les demandes internes tenen encara força, mentre que la inversió i el sector exterior semblen massa atents a les vel·leïtats polítiques dels populistes declarats i dels electoralistes amagats. Mentrestant, i potser per evitar transitar en les vaguetats dels analistes que aquests dies ens entretenen, fem un cop d’ull a un dels mercats alternatius més citats però més desconegut: el mercat de l’art.

Ens referim fonamentalment al de les arts plàstiques, incloent pintura, escultura, dibuix, fotografia, gravats, tapissos i, en segon terme, antiguitats i mobiliari. Les vendes en l’àmbit global l’any passat van ser de 67,4 milers de milions de dòlars. Un 44% als EUA, un 21% al Regne Unit i un 19% a la Xina. És un mercat complicat per a la inversió. Primer per la gran falta de transparència. Desconeixem els volums i les transaccions entre privats, per falta d’estadístiques i per l’opacitat fiscal dominant. En el mercat amb intermediari, el de les galeries, fires i cases de subhastes (aquestes representen un 46% del total), trobem actualment més transparència de volums i preus, però seguim desconeixent en molts casos la identitat de compradors i venedors. Com en els mercats financers, hi ha un mercat primari, la venda de l’artista al comprador inicial, amb o sense intermediari, i un mercat secundari, en què l’artista -estigui viu o mort- pot no tenir-hi cap guany. Els preus en el mercat primari es fixen –per l’artista o el seu marxant- més que per oferta i demanda, per estratègies d’intent de reconeixement. En el secundari, tampoc tenim usualment garanties de fixació de preus d’acord amb la pressió de compra i de venda. És cert que trobem, en un nombre limitat d’artistes o de tallers, referències abundoses sobre el preu de les transaccions de les seves obres, però la volatilitat és alta. En les oscil·lacions juguen un paper l’escassetat o l’abundància, molt important la moda o la tendència del moment i, sobretot, l’existència d’un grup de compradors –usualment amb un alt patrimoni- privats o institucionals que competeixen pagant de vegades preus astronòmics per uns pocs artistes. Una altra característica del mercat és la irracional distribució del volum de transaccions. Es calcula que un 80% del volum monetari de les transaccions està concentrat en un nombre molt reduït d’artistes dels cinc grans períodes en què podem dividir el mercat: old masters o nascuts fins a la meitat del segle XVIII; segle XIX o nascuts entre la meitat del XVIII i la meitat del XIX; art modern, entre la meitat del XIX i la Primera Guerra Mundial; art de postguerra, dels nascuts entre el final de la Primera Guerra Mundial i el final de la Segona i, finalment, art contemporani per als nascuts a partir del 1945. És també un mercat amb liquiditat limitada a mitjà termini. Primer, pels canviants moviments del mercat, que poden fer que un artista desitjat avui, sigui oblidat demà. Segon, per la important comissió de transacció de galeries i cases de subhastes. Els preus s’incrementen amb aquestes comissions i impedeixen a curt termini la veritable liquiditat que implicaria poder desprendre’s d’una obra comprada recentment sense perdre-hi en una situació d’estabilitat teòrica de preus. De vegades, els comerciants d’art, temorosos d’enviar un missatge d’il·liquiditat de l’art a un comprador, insisteixen que la compra només es pot fer basada en el desig de tenir un objecte d’art. I és veritat, en certa manera, però valdria la pena que el comprador d’art no es fes il·lusions d’estar invertint en la majoria de les ocasions.

Grans fortunes.

El gran mercat, com deia molt concentrat en cadascuna de les seves cinc èpoques, és un mercat institucional (grans museus ben finançats, fons corporatius, fundacions, etc.) i de grans fortunes. És un mercat més transparent i líquid, però tot i així sense grans garanties. En aquest primer semestre del 2019, les tres obres venudes per un preu més alt han estat un Monet (Meules) del 1890 (per més de 110 milions de dòlars); un Jeff Koons, el conill metal·litzat de… 1986! (91 milions de dòlars), per cert l’obra més cara d’un artista viu, i finalment, el Buffalo II, de Robert Rauschenberg, un collage del 1964 (quasi 90 milions de dòlars); totes tres molt per sobre de la quarta, una aranya de Louise Bourgeois del 1997, per la qual es van pagar només 32 milions. En tot cas, els compradors d’aquestes i de qualsevol de les obres milionàries transaccionades tenen poca o cap garantia que podrien eventualment recuperar la seva inversió. Un mercat només per a rics? De cap manera, hi ha art per a moltes butxaques –no per a totes- i fons d’inversió en art que permeten diversificar. En tot cas, un complicat mercat alternatiu no ben bé d’inversió.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.