opinio

Una postpandèmia aclaparadora

Sembla, doncs, que tant el cost de l’alentiment econòmic inicial com el posterior de fomentar la recuperació es pot solucionar financerament, però sense evitar un fort retrocés econòmic en forma d’atur, empobriment, tancament d’empreses i caiguda general del benestar

En el complicat equilibri entre prioritzar la lluita contra la pandèmia o tractar de minimitzar la destrucció del teixit econòmic del país, no hem tingut alternativa. Sigui per la raó que sigui: falta de previsió, indecisions polítiques, població envellida o per la forma de vida; la incidència de la pandèmia a casa nostra ha estat molt virulenta i ha obligat a emprendre mesures que estan provocant una forta recessió econòmica, que serà encara més profunda i difícil de revertir pel pes del sector turístic. Com l’any 2008, hem trigat a reconèixer la magnitud de l’amenaça: una crisi que no anava amb nosaltres, que teníem el sistema –financer i sanitari-, més sòlid del món. Hem repetit l’error.

Aviat haurem d’entrar en la fase de desconfinament i de retorn gradual a l’activitat. Fer-ho bé pot limitar, en part, la magnitud i la durada de la davallada econòmica. Com també cal assegurar l’operativitat i l’eficiència de les primeres decisions governamentals, les que pretenen frenar el deteriorament empresarial i protegir els més perjudicats.

No hi ha cap més remei que ser optimistes i esperar que, tant l’estratègia de contenció de l’epidèmia com les mesures econòmiques pal·liatives, acabin funcionant. Si no fos així, la postpandèmia seria una depressió. Necessitem confiar en un èxit almenys relatiu de les mesures decretades.

Obviant les complicacions que generaria un rebrot estacional encara sense vacuna per a la covid-19, tenim la certesa que tot el que fem per alentir o controlar la pandèmia implica frenar l’economia, i això representa augmentar la despesa pública, menys recaptació impositiva i, per tant, un fort augment del dèficit i de l’endeutament que l’haurà de finançar.

Si els mercats responguessin i aixequessin les limitacions europees al dèficit, les conseqüències es limitarien a l’habitual i irresponsable trasllat del cost a les futures generacions. Això és factible, perquè no estem en la mateixa situació que en la darrera crisi. Al paper rellevant del BCE afegim ara el de la Unió Bancària per assegurar l’estabilitat del sistema de crèdit, el mecanisme europeu d’estabilitat (MEDE) que garanteix un finançament, que com tots, està condicionat als requisits dels prestamistes, i la possibilitat de mobilitzar altres fons i recursos europeus. Espanya i Itàlia, els països més afectats per la covid-19 i amb les economies més tocades, demanen repartir els costos via mutualització del nou deute. La primera resposta europea és òbvia: “Si no han estat capaços d’estabilitzar-se fiscalment eliminant dèficits i reduint endeutament en expansió, vostès no són de fiar i no hi haurà coronabons.”

Afortunadament per a Espanya i Itàlia, hi ha quelcom més en joc. En primer lloc, una crisi de deute al sud pot contagiar amb gran facilitat l’euro i el nord més solvent. I més important, en la solidaritat que es demana ens hi juguem la credibilitat del projecte europeu. No és imaginable que no s’acabin instrumentalitzant mecanismes que transfereixin una part del risc del sud a un nord amb millor governança i eficiència pública, però tampoc que això es faci sense cessions de sobirania a l’eurozona o a la Unió Europea.

Sembla, doncs, que tant el cost de l’alentiment econòmic inicial com el posterior de fomentar la recuperació es pot solucionar financerament però sense evitar un fort retrocés econòmic en forma d’atur, empobriment, tancament d’empreses i caiguda general del benestar.

I on quedaran els grans problemes que la nostra economia ja arrossegava abans de la crisi sanitària provocada per la covid-19? Ja teníem un sistema econòmic amb baixa productivitat, permanentment amenaçat per àrees del món més competitives i que generava una amenaça de deslocalització permanent que ara s’agreujarà. Teníem una llosa en forma d’endeutament públic, que es multiplicarà i que obligarà a mantenir l’estalvi reprimit amb tipus d’interès zero o negatius durant molts més anys.

Tindrem un sistema de pensions encara més insostenible que abans, ja que el recurs al pressupost tindrà al davant un munt de necessitats més prioritàries que les pensions. O els requeriment del canvi climàtic i l’exigència d’inversions per avançar cap a la sostenibilitat, que s’hauran de compaginar (és possible?) amb les inversions destinades a recuperar progressivament el to econòmic. Per fi, haurem d’ampliar l’oferta de seguretat i rendes per als damnificats per la reducció de la necessitat de capital humà, víctima de la tecnologia i de la robotització. Es reclamarà més estat i aquest haurà quedat exhaust. Una postpandèmia aclaparadora.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.