A l’inici del estudi Per com­pren­dre el futur (1994) edi­tat per la Fun­dació Jaume Bofill, hi ha una breu pre­sen­tació dels autors –catorze per­so­na­li­tats- del pri­mer col·legi invi­si­ble català d’estu­di­o­sos del futur de la tec­no­lo­gia, l’eco­no­mia, la soci­e­tat i la política, al món. Al Dic­ci­o­nari d’eco­no­mis­tes cata­lans (2021) aquests llista s’ha ampliat amb dos noms més: Ono­fre Parés i Pau M. Turull.

Per raons incom­pren­si­bles, els estu­dis sobre el futur no reben, en gene­ral, l’atenció que cal­dria. Tot i que, molt sovint, l’encer­ten ple­na­ment (men­tre que, de vega­des, els estu­dis sobre el pas­sat fallen estre­pi­to­sa­ment). Per exem­ple, fa noranta-cinc anys, el man­resà Ono­fre Parés, a L’illa del gran expe­ri­ment (1927, amb nova edició del 1999), expli­cava que a l’Europa de la segona mei­tat del segle XX, “ja no res­ta­ven les anti­gues fron­te­res: les dua­nes i els pas­sa­ports havien estat supri­mits”, i els estats euro­peus esta­ven “cen­tralísti­ca­ment ori­en­tats per un con­sell paneu­ro­peu resi­dent a Gine­bra” (no pre­veia, però, Brus­sel·les). Fora d’Europa, “l’Índia havia creat el seu capi­ta­lisme” i “tota la Xina havia adap­tat la maquinària euro­pea”.

Un altre exem­ple. L’empre­sari Pau M.​Turull, en un lli­bre publi­cat a París, deia: “És impor­tant, per a la pau del món i per al progrés real de la huma­ni­tat, desen­vo­lu­par la Coo­pe­ració Econòmica i Finan­cera des del punt de vista inter­na­ci­o­nal” (traduït del francès ori­gi­nal). Ja hi havia, el 1926 quan ho va publi­car, casos d’èxit del que més tard defi­neix com a “empre­ses de caràcter mixt inter­na­ci­o­nal amb mesu­res d’inter­venció i de coo­pe­ració d’orga­nis­mes esta­tals regu­la­dors, dei­xant un camp d’actu­ació [...] a l’eco­no­mia pri­vada”.

Ara, aquests avenços es basa­rien, en part, en la pre­visió de revo­lu­ci­ons tec­nològiques. Així, Xavier Ale­many, el 1911, pre­sen­tava dos nous invents: el graf-fon­tak i el taki­fotófono. El pri­mer és una màquina d’escriure molt espe­cial: “Una maqui­neta que no ocupa més espai que un joc de car­tes o una petaca.” “[Està for­mada], d’una banda, per un punxó que escriu i, de l’altre, enra­ona. La paraula par­lada queda imme­di­a­ta­ment escrita en vir­tut de la vibració de cada lle­tra.” El taki­fotófono és la tele­visió. A cada “pis o habi­tació... una pan­ta­lla cine­ma­togràfica que fun­ci­ona en fer vol­tar una clau [...] mit­jançant un cor­rent fluídic apa­reix a la tela, en escena viva, els fets cul­mi­nants del dia, men­tre una bot­zina va expla­nant la relació dels matei­xos [fets].” Aquest cor­rent és enviat des del Cen­tre Infor­ma­tiu Urbà, que selec­ci­ona les imat­ges que contínua­ment va rebent de “milers de maqui­ne­tes” que gra­ven tot el que suc­ce­eix en “pla­ces i pas­seigs, jar­dins i vies públi­ques”. Al mateix text hi ha una sintètica pre­sen­tació de la revo­lució energètica del futur, que cent anys després estem des­co­brint. “Els avenços de la ciència han des­ter­rat de l’ús comú el carbó de pedra i el gas pobre com a for­ces motrius i pro­duc­to­res de llum.” Així, “ per als motors s’apro­fi­ten les for­ces del mar i les del vent” i per a la il·lumi­nació, el sol: “De dia s’emma­gat­zema la llum que cau damunt la Terra.”

Els reco­nei­xe­ments de l’eco­no­mia cata­lana (L’Econòmic, 16-1-2022) hau­rien d’incloure els estu­dis cata­lans sobre el futur, tal com va titu­lar el 1927 Josep Llord: La lliçó de la història. Cap a un món nou.