Torre Santamaria és una granja amb més de 2.000 vaques de llet de la família Pons Minguell de Vallfogona de Balaguer, un poble amb tradició de més d’un segle de bestiar boví. El 1994 la família compra al pla de Santa Maria de Balaguer la granja que hi tenia la família de Josep Maria de Porcioles, el conegut alcalde franquista de Barcelona. Eren 300 caps de bestiar i, encara que la prioritat no era créixer, als noranta es van implantar les quotes lleteres europees que obligaven a “professionalitzar el sector” i fer un plantejament industrial, explica Sebastià Farré, responsable de projectes de Noguera Renovables, la firma que representa l’aposta energètica de la granja. Va ser l’any 2012 que el pla català de dejeccions ramaderes va establir un límit de 170 Kg/ha de nitrogen en l’aplicació als cultius de la femta animal. La granja havia arribat al límit en les terres de què disposava i va fer el salt cap a la cogeneració energètica amb una planta de dos digestors petits i dos motors de cogeneració que destinava la producció tèrmica a les calderes dels digestors i la producció elèctrica al consum de la granja i, una petita part, a la venda al mercat. La planta, però, ja se segregava de l’activitat agropecuària. Amb el canvi de normativa del 2019 s’obre la porta a la distribució del biometà produït a partir de les dejeccions a través de la xarxa general de gas. “Com a gas té més aprofitament calorífic que si el destines a fer electricitat”, explica Farré per justificar el nou salt que farà la firma. La direcció s’adona que el nou pas tecnològic requerit desborda la simple gestió sostenible de les dejeccions i decideix buscar socis per abordar la planta, amb dos grans digestors nous. Amb la multinacional energètica suïssa Axpo i el grup català Sorigué funden Noguera Renovables en un acord en què Axpo avança a la firma els diners que corresponen als primers set anys de producció de biometà.

L’epicentre de la granja és la sala de munyida, una gran plataforma circular rodant amb 60 punts automàtics de munyida. Dos operaris inicien una breu munyida a mà de les vaques per estimular-los la secreció de llet abans de posar-los els munyidors mecànics, que es desconnecten automàticament abans d’acabar la volta al final de la qual les vaques tornen a la seva nau mentre la llet recollida es refreda ràpidament fins als 3 ºC –la llet es comercialitza sota les marques El Castillo, originària de Mollerussa, i Puleva, avui del grup multinacional Lactalis–. La “particularitat” dels caps de bestiar de Torre Santamaria és que són el resultat d’un encreuament genètic entre la raça frisona, que dona més llet, i races físicament més resistents a la calor com ara la roja sueca i la montbéliarde. Les vaques viuen en unes naus obertes als quatre vents, sense parets, i només amb sostre alt. Aquesta configuració permet una major ventilació estival dels animals, que es complementa amb ventiladors i dutxes d’aigua per aspersió. A l’hivern aguanten bé el fred, perquè forma part de la seva naturalesa, explica Farré.

Les dejeccions es recullen en un gran bassal, la “cuina”, en què es barregen amb altres restes orgàniques de la granja i es bomben a l’interior de grans dipòsits –hi ha quatre digestors– que tracten 100 m³ diaris de fem. A l’interior dels quals, en un procés anaeròbic, durant 40 dies i a una temperatura estable de 40 ºC, la mateixa microbiota de l’aparell digestiu de les vaques va degradant la matèria orgànica fins a produir cada hora 600 m³ de biogàs. El biogàs resultant ascendeix fins a la cúpula dels dipòsits i, amb uns impulsors, s’envia a la instal·lació d’upgrading on el metà existent al biogàs es purifica i concentra –el biogàs té un 55% de metà i la resta és CO2. Amb el procés d’ upgrading s’aconsegueix que el metà sigui més del 97% del biogàs fins a conformar biometà, o el que és el mateix, gas natural renovable, explica la cap de planta, Carmen Hierro. Aquesta “puresa” és la que s’exigeix per poder injectar-lo a la xarxa general de gas natural. Cada cinc minuts s’analitza la qualitat del biometà resultant que s’injecta en una presa de la xarxa de distribució que Nedgia, l’antiga Gas Natural, té a la Noguera. El gas circula a la xarxa a 16 bars de pressió i Noguera Renovables l’injecta a 17 bars.

La part sòlida i líquida restant és el digestat, que ja no fa pudor perquè el nitrogen s’ha mineralitzat. D’aquí se separa la part líquida (75%) i la sòlida es composta aeròbicament a 70 ºC per eliminar qualsevol patogen i pudor residuals i s’asseca en forma de biofertilitzant. La part líquida es guarda en una bassa i “l’apliquem als camps” perquè és un fertilitzant relativament pobre i car de transportar pel fet de ser líquid, explica Farré. El nitrogen orgànic provinent del compostatge del digestat és un “producte estable” que triga tres anys a ser absorbit per la terra com a fertilitzant. Amb la seva degradació lenta ajuda a enriquir la matèria orgànica del sòl. Aquest gerent de la planta assenyala una de les qüestions clau: durant dècades i dècades, el sòl agrícola del país s’ha empobrit perquè la part de fertilitzants químics líquids que no absorbia la planta es filtraven cap al subsòl amb un doble problema: contaminació dels aqüífers i pèrdua de fertilitat dels primers deu centímetres de la superfície del sòl, aquells que són clau per a l’alimentació dels cultius. Paradoxalment Catalunya importa 3 milions de tones de nitrogen en forma de soja o panís dels Estats Units, l’Argentina i el Brasil. L’estratègia del digestat que ha aprovat la Generalitat i preveu la construcció de fins a 50 plantes de biogàs precisament pretén organitzar un sector que produeixi “la matèria orgànica que cal al camp”, conclou Farré.