“Aquest és el forat que nosaltres ens hem trobat: 26.062 milions d'euros”, va sentenciar ahir la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, mentre esbossava una ganyota de gravetat en l'inici de la compareixença posterior al Consell de Ministres. Després de teatralitzar una pausa dramàtica, però, Sáenz de Santamaría es va aturar aquí i no va aprofundir en l'autoria intel·lectual del dèficit de tarifa, un fenomen que és de difícil comprensió per als soferts clients perquè veuen com les companyies elèctriques tenen beneficis multimilionaris mentre, alhora, el preu de la llum que es paga en el rebut no és suficient per cobrir el cost real de produir aquesta electricitat i fer-la arribar a les llars. El silenci de Sáenz de Santamaría –i del ministre José Manuel Soria (Indústria)– a l'hora d'identificar autories de l'atzucac elèctric va ser una cortesia de La Moncloa per no verbalitzar que el que intenta desactivar Mariano Rajoy és la bomba de rellotgeria que va deixar precisament com a herència José María Aznar amb el que ell va anomenar “costos de transició a la competència”.

Després de liberalitzar el sector elèctric en el seu primer mandat (1996-2000), en el qual va idear indemnitzacions de 6.000 milions per “l'esforç d'adaptació a la competència” de les companyies elèctriques, Aznar decidia en el segon mandat –amb majoria absoluta– congelar el preu de la llum mentre els costos reals de la generació elèctrica escalaven de forma silenciosa i sense que les llars ho notessin. L'electoralisme d'Aznar va calmar les butxaques domèstiques, però al preu de crear un primer forat del controvertit dèficit de tarifa que les empreses energètiques s'anotaven al balanç com a pendent de cobrar. En un dels últims duels al Congrés, el president José Luis Rodríguez Zapatero encara retreia l'herència a l'opositor Mariano Rajoy. “Des del 2000 hi ha hagut la política de no apujar la tarifa elèctrica als ciutadans, però sí que ho ha fet el cost de l'electricitat, amb la qual cosa l'únic que es feia era diferir-ne el pagament”, retreia Zapatero a Rajoy, vicepresident primer de l'Aznar que va programar aquesta bomba d'efecte retardat.

Davant la bola de neu que les companyies elèctriques s'anotaven any a any com a ingrés pendent de cobrar, Rodríguez Zapatero va embolicar la seva aposta verda fent disparar les primes a les renovables un 497% i, alhora, encarint dràsticament el rebut trimestre a trimestre, amb augments rècord com el del 9,8% del gener del 2011 (11,3% per al conjunt de l'any) en plena recessió. El resultat: en sis anys en què les retallades restaven poder adquisitiu, la llum es va encarir un 63%.

En les últimes vigílies electorals, PP i PSOE van pactar la congelació de tarifes. Sense unes eleccions a la vista, l'inflamable rebut escala ara un 3,2% per gràcia de Rajoy. És l'últim gest impopular abans que els futurs encariments siguin automàtics i l'inquilí de La Moncloa es presenti ja com un mer espectador de fluctuacions matemàtiques.