La nego­ci­ació dels pres­su­pos­tos de la Gene­ra­li­tat, en plena geo­me­tria vari­a­ble, ve far­cida de polèmica, retrets i mal­fiança, fins i tot de certs sec­tors de l'empre­sa­riat català. Aquest és el cas per exem­ple del turisme, on és palès un cert enfron­ta­ment entre els defen­sors i els detrac­tors de la taxa turística, tots amb els seus argu­ments legítims i lògics. Alhora, el debat català sobre el turisme coin­ci­deix amb una apa­rent pri­o­rit­zació d'aquesta acti­vi­tat per part del nou govern de l'Estat, després d'uns anys en què sem­blava més aviat la indústria la prin­ci­pal bene­ficiària de les polítiques d'ajuts i pro­moció. El sec­tor turístic repre­senta el 12% del PIB espa­nyol i és un potent gene­ra­dor d'ocu­pació, atesa la seva natu­ral inten­si­tat en mà d'obra. Amb gai­rebé cinc mili­ons d'atu­rats, és com­pren­si­ble doncs que el nou minis­tre del ram presti espe­cial atenció a aquesta acti­vi­tat. A més, men­tre la glo­ba­lit­zació ha ero­si­o­nat la com­pe­ti­ti­vi­tat de la indústria espa­nyola, el país no ha dei­xat de ser un dels prin­ci­pals des­tins turístics del món. En els últims quinze anys, la quota de mer­cat de les mer­ca­de­ries espa­nyo­les en el comerç mun­dial ha min­vat lleu­ment, men­tre la quota en el comerç de ser­veis s'apu­java més d'un 50%.

L'aug­ment dels cos­tos labo­rals uni­ta­ris i el dife­ren­cial d'inflació amb Europa des de l'entrada a l'euro, que han llas­tat la nos­tra indústria, no han per­ju­di­cat tant el turisme, on inci­dei­xen pot­ser més el clima, la imatge, la moda i l'esta­bi­li­tat poli­ti­co­so­cial. Les guer­res a Iugoslàvia a finals dels noranta, els freqüents hura­cans cari­benys, així com la Pri­ma­vera Àrab enguany, no fan res més que reforçar “l'aposta segura” que repre­sen­ten Espa­nya i Cata­lu­nya com a destí turístic. És, per tant, molt opor­tuna la pri­o­rit­zació d'un sec­tor poc “des­lo­ca­lit­za­ble” i poten­cial cre­a­dor d'ocu­pació.

Al mateix temps, és jus­ti­fi­ca­ble que els mili­ons de turis­tes que anu­al­ment visi­ten el nos­tre país con­tri­bu­ei­xin al man­te­ni­ment de certs ser­veis i infra­es­truc­tu­res. Les taxes per per­noc­tació són pre­sents a molts països, però s'han d'apli­car amb seny i mesura. A més, una part del sec­tor reclama amb raó poder par­ti­ci­par en la gestió dels 100 mili­ons d'euros que es recap­ta­ran a Cata­lu­nya. Per a l'hote­ler de Lleida té poc sen­tit que els recur­sos paguin un llunyà Gran Premi de Fórmula 1 o els vols de Spa­nair a Bar­ce­lona men­tre Alguaire es pan­seix entre la boira. A França, la taxe de séjour la cobren els muni­ci­pis, que en deci­dei­xen l'ús, que és en pri­mera instància el finançament de les res­pec­ti­ves ofi­ci­nes de turisme i eines de pro­moció. Després d'uns anys de sofis­ti­cada política de clústers i ajuts a indústries en reti­rada, el turisme esdevé ara el focus d'atenció per crear ocu­pació i gene­rar recap­tació fis­cal. A les Bale­ars, a més de cam­brers i cui­ners, el turisme ha creat molt talent i grans grups empre­sa­ri­als inter­na­ci­o­nals. Cata­lu­nya ha de saber poten­ciar i apro­fi­tar el seu ves­sant turístic, sense renun­ciar a la seva tra­dició indus­trial.