Existeixen dos termes en el nostre ric vocabulari amb força semblança fonètica però un gran distància semàntica: el banquer i el bancari. El primer era tradicionalment el propietari d'un banc, una figura clàssica en la història econòmica però cada cop més diluïda a favor dels accionistes. Encara queden famílies banqueres il·lustres al nostre país, però avui dia el banquer es vincula més aviat al directiu que no arrisca els seus diners sinó que, a tot estirar, ho fa amb la seva reputació i carrera professional. En canvi, els bancaris són els treballadors ordinaris de bancs i caixes d'estalvi, molts dels quals acomiadats o prejubilats en els últims anys. Aquests dies la banca torna a ser al primer pla de l'actualitat amb alguns banquers i polítics com a protagonistes i molts bancaris i ciutadans com a comparses. Tres anys després de la primera intervenció d'una entitat financera pel Banc d'Espanya, la Caja Castilla-La Mancha al març del 2009, la reforma del sistema financer espanyol encara és lluny de concloure, tal com han demostrat els esdeveniments recents. Els problemes de Bankia posen en relleu que les fusions d'entitats no han estat la solució a un problema profund i complex. De les 45 caixes que hi havia el 2009, avui dia en queden menys de la meitat, però la integració entre entitats, sovint guiada per criteris polítics, ha estat difícil i ha demostrat que la suma de bancs solvents més bancs problemàtics no sempre té el resultat d'una entitat sanejada. A més de no resoldre la manca de crèdit, les fusions han fet esvair l'arrelament territorial de les caixes i han eixamplat l'oligopoli financer a l'Estat.

Des del 2009, el FROB ha aportat més de 20.000 milions d'euros al sistema financer espanyol i tot indica que aquestes injeccions continuaran en el futur més immediat, començant per Bankia. El govern espanyol va encetar al febrer una altra fase de la reforma financera, en aquest cas adreçada al sanejament immobiliari. A través dels nous requisits de provisions s'esperava alleugerir la càrrega del “totxo” als balanços de les entitats. Però ara sembla que aquest pes difícilment es podrà rebaixar sense més aportacions de l'Estat i incentius fiscals a la venda dels immobles. Amb aquesta situació, sorprèn que el govern espanyol fins ara no hagi promogut cap reforma de la normativa d'estrangeria per introduir el permís de residència “per inversió immobiliària” que hi ha a altres països, que afavoriria la inversió estrangera en el sector.

El “retorn” de l'il·lustre i acomodat banquer Goirigolzarri al primer pla del món financer marca una etapa nova a Bankia. Mentre el crèdit a les empreses privades continua davallant trimestre rere trimestre, segons mostren les estadístiques del Banc d'Espanya, el sector públic recapta més recursos per pujades d'impostos, col·locacions de deute i préstecs bancaris. En un moment de debat a Europa sobre la combinació entre austeritat i creixement, la roda de reformes financeres ofereix una oportunitat única per vincular les ajudes públiques al crèdit a l'economia productiva. Només d'aquesta manera serà possible que les mateixes entitats es generin prou guanys per compensar la seva mala cartera immobiliària. El crèdit dels banquers i el risc dels empresaris són fonamentals per donar feina als milions de desocupats del país, entre els quals hi ha una bona pila de bancaris.