Exis­tei­xen dos ter­mes en el nos­tre ric voca­bu­lari amb força sem­blança fonètica però un gran distància semàntica: el ban­quer i el ban­cari. El pri­mer era tra­di­ci­o­nal­ment el pro­pi­e­tari d'un banc, una figura clàssica en la història econòmica però cada cop més diluïda a favor dels acci­o­nis­tes. Encara que­den famílies ban­que­res il·lus­tres al nos­tre país, però avui dia el ban­quer es vin­cula més aviat al direc­tiu que no arrisca els seus diners sinó que, a tot esti­rar, ho fa amb la seva repu­tació i car­rera pro­fes­si­o­nal. En canvi, els ban­ca­ris són els tre­ba­lla­dors ordi­na­ris de bancs i cai­xes d'estalvi, molts dels quals aco­mi­a­dats o pre­ju­bi­lats en els últims anys. Aquests dies la banca torna a ser al pri­mer pla de l'actu­a­li­tat amb alguns ban­quers i polítics com a pro­ta­go­nis­tes i molts ban­ca­ris i ciu­ta­dans com a com­par­ses. Tres anys després de la pri­mera inter­venció d'una enti­tat finan­cera pel Banc d'Espa­nya, la Caja Cas­ti­lla-La Mancha al març del 2009, la reforma del sis­tema finan­cer espa­nyol encara és lluny de con­cloure, tal com han demos­trat els esde­ve­ni­ments recents. Els pro­ble­mes de Bankia posen en relleu que les fusi­ons d'enti­tats no han estat la solució a un pro­blema pro­fund i com­plex. De les 45 cai­xes que hi havia el 2009, avui dia en que­den menys de la mei­tat, però la inte­gració entre enti­tats, sovint guiada per cri­te­ris polítics, ha estat difícil i ha demos­trat que la suma de bancs sol­vents més bancs pro­blemàtics no sem­pre té el resul­tat d'una enti­tat sane­jada. A més de no resol­dre la manca de crèdit, les fusi­ons han fet esvair l'arre­la­ment ter­ri­to­rial de les cai­xes i han eixam­plat l'oli­go­poli finan­cer a l'Estat.

Des del 2009, el FROB ha apor­tat més de 20.000 mili­ons d'euros al sis­tema finan­cer espa­nyol i tot indica que aques­tes injec­ci­ons con­ti­nu­a­ran en el futur més imme­diat, començant per Bankia. El govern espa­nyol va ence­tar al febrer una altra fase de la reforma finan­cera, en aquest cas adreçada al sane­ja­ment immo­bi­li­ari. A través dels nous requi­sits de pro­vi­si­ons s'espe­rava alleu­ge­rir la càrrega del “totxo” als balanços de les enti­tats. Però ara sem­bla que aquest pes difícil­ment es podrà rebai­xar sense més apor­ta­ci­ons de l'Estat i incen­tius fis­cals a la venda dels immo­bles. Amb aquesta situ­ació, sorprèn que el govern espa­nyol fins ara no hagi pro­mo­gut cap reforma de la nor­ma­tiva d'estran­ge­ria per intro­duir el permís de residència “per inversió immo­biliària” que hi ha a altres països, que afa­vo­ri­ria la inversió estran­gera en el sec­tor.

El “retorn” de l'il·lus­tre i aco­mo­dat ban­quer Goi­ri­gol­zarri al pri­mer pla del món finan­cer marca una etapa nova a Bankia. Men­tre el crèdit a les empre­ses pri­va­des con­ti­nua dava­llant tri­mes­tre rere tri­mes­tre, segons mos­tren les estadísti­ques del Banc d'Espa­nya, el sec­tor públic recapta més recur­sos per puja­des d'impos­tos, col·loca­ci­ons de deute i préstecs ban­ca­ris. En un moment de debat a Europa sobre la com­bi­nació entre aus­te­ri­tat i crei­xe­ment, la roda de refor­mes finan­ce­res ofe­reix una opor­tu­ni­tat única per vin­cu­lar les aju­des públi­ques al crèdit a l'eco­no­mia pro­duc­tiva. Només d'aquesta manera serà pos­si­ble que les matei­xes enti­tats es gene­rin prou guanys per com­pen­sar la seva mala car­tera immo­biliària. El crèdit dels ban­quers i el risc dels empre­sa­ris són fona­men­tals per donar feina als mili­ons de deso­cu­pats del país, entre els quals hi ha una bona pila de ban­ca­ris.