La tornada de vacances per les carreteres i les autopistes ens aproxima a uns territoris desconeguts per la gran majoria: els polígons industrials. Es fa difícil des d'una mirada tan fugaç saber l'efecte de la crisi sobre aquests espais. Els agents especialitzats estimen que entre un 30 i un 40% del sòl industrial català està inactiu, més de 10.000 ha. Un ordre de magnitud equivalent a la superfície del municipi de Barcelona o a 20 vegades el polígon de la Zona Franca. L'estat que presenten aquests espais és molt variat: hi ha polígons que en podríem dir “per estrenar” i n'hi ha de totalment consolidats que han anat quedant buits, on les naus desocupades comencen a mostrar els efectes del pas del temps i de l'actuació d'una activitat de reciclatge de materials no formalitzada, en la majoria dels casos. Davant d'aquesta realitat moltes són les iniciatives, tant públiques com privades, que s'estan desplegant per atreure noves empreses que omplin aquests espais i generin ocupació. La tasca no és senzilla. Amb la mateixa voracitat amb què es van construir habitatges per tot el territori amb demanda o sense, es van urbanitzar polígons industrials, parcs empresarials i altres de derivats. L'any té dues fites importants pel que fa a l'acumulació de nous projectes i bons propòsits: gener i setembre. Aquest setembre semblaria oportú aprofitar l'embranzida per prendre consciència que calen propostes i polítiques més valentes per superar alguns tòpics i repensar algunes pràctiques comunes. Per fer-ho, hauríem de clarificar algunes qüestions prèvies i no caure en el malentès que la crisi passarà i tot tornarà a ser com abans.

Quant d'aquest sòl industrial és recuperable, quant és sobrer?

Què cal fer, qui ho ha de fer i com s'assumiran els costos per fer aquests espais realment disponibles per a nous projectes industrials?

Una interpretació massa simplista del reequilibri territorial ha fet perdre de vista moltes vegades l'heterogeneïtat del territori i ha comportat disfuncions i sobrecostos a les empreses establertes. El territori físic no és ni isòtrop ni homogeni; per tant, ni tot pot ser ni tot té cabuda en qualsevol lloc. Cal aprofundir seriosament en aquest punt abans de prendre decisions que massa vegades han estat dictades des de la lògica del mercat immobiliari i no des de la lògica de la funcionalitat i la competitivitat de les empreses instal·lades.

És l'hora de veure sincronitzar les polítiques de promoció econòmica i industrials amb les territorials i urbanístiques. La manca d'una visió compartida – tant en administracions generals com en locals - genera contradiccions internes, on conviuen discursos i polítiques de promoció econòmica envers el teixit industrial, amb discursos i polítiques urbanístiques que generen traves tant pel manteniment d'instal·lacions ja existents com per l'arribada de noves.