Els històrics fets de la Diada han con­fir­mat un cop més l'extra­or­dinària cre­a­ti­vi­tat i capa­ci­tat d'orga­nit­zació i mobi­lit­zació dels cata­lans. Les reac­ci­ons no s'han fet espe­rar des de totes ban­des i segu­ra­ment no han com­pla­gut tot­hom. És el cas de les decla­ra­ci­ons dels nos­tres soli­da­ris amics de les repúbli­ques bàlti­ques, que els han cos­tat ja una esbron­cada des de l'antipàtic Palau de Santa Cruz. Els qui no viuen, però, de la retòrica, les enques­tes i els vots seguei­xen patint per aixe­car la per­si­ana dia rere dia, per poder cer­car noves coman­des mar enllà i cobrar dels cli­ents moro­sos, entre els quals figu­rem sem­pre admi­nis­tra­ci­ons de tots els colors.

Una part de l'empre­sa­riat encara des­con­fia amb raó de les bon­dats d'una Cata­lu­nya inde­pen­dent, sobre­tot si el procés acaba essent con­vuls i incom­plet. És evi­dent que, amb tots els res­pec­tes que ens merei­xen, la nos­tra xarxa d'ali­ats no es pot limi­tar a les minúscu­les repúbli­ques bàlti­ques. No sem­bla, per exem­ple, que Rússia hagi de ser favo­ra­ble a pro­ces­sos de sepa­ració que puguin espe­ro­nar la seva divisió interna. Convé recor­dar el paper crei­xent que la Fede­ració juga en el tau­ler inter­na­ci­o­nal, demos­trada en l'actual crisi siri­ana, així com el fet de ser ja un impor­tant mer­cat per als pro­duc­tes cata­lans, el pri­mer, per exem­ple, per a la carn fora de la UE.

Els dife­rents estu­dis econòmics sobre el pos­si­ble boi­cot espa­nyol als pro­duc­tes cata­lans en cas d'inde­pendència no han estat mai com­ple­tats amb una pers­pec­tiva inter­na­ci­o­nal. Aquí el pro­blema no seria el rebuig explícit del con­su­mi­dor estran­ger, sinó els efec­tes que podria gene­rar en el ter­reny econòmic la manca de reco­nei­xe­ment polític. Des de les homo­lo­ga­ci­ons fito­sa­nitàries per expor­tar fins als visats per a per­so­nes es veu­rien afec­tats i sens dubte impli­quen un risc per al país.

A més de Riga i Tallinn, els nos­tres empre­sa­ris volen ven­dre i han de viat­jar a Mos­cou, Pequín o Riad, capi­tals segu­ra­ment poc sim­pa­tit­zants de la causa inde­pen­den­tista. Cal, doncs, que el nou i fla­mant Con­sell per a la Tran­sició Naci­o­nal ana­litzi acu­ra­da­ment tots els esce­na­ris i con­seqüències pos­si­bles per tal de plan­te­jar als empre­sa­ris solu­ci­ons pràcti­ques amb ris­cos con­tro­lats.

En el procés de canvi que ara sem­bla ja irre­ver­si­ble, amb inde­pendència del resul­tat final, també toca al govern català pro­moure la inter­na­ci­o­na­lit­zació de les nos­tres empre­ses com a avant­guarda diplomàtica. Amb els irri­so­ris recur­sos que es des­ti­nen avui dia a la pro­moció empre­sa­rial exte­rior, difícil­ment podrem tei­xir rela­ci­ons sòlides i vàlides per al con­junt de la soci­e­tat civil.

D'aquí a poques set­ma­nes pas­sa­ran per exem­ple per Cata­lu­nya dele­ga­ci­ons empre­sa­ri­als i polítiques de les regi­ons d'Omsk i Bàssora, dues riques i influ­ents zones de Rússia i l'Ori­ent Mitjà. Aques­tes i altres rela­ci­ons de caràcter empre­sa­rial han de ser impul­sa­des per un govern que ha sabut escol­tar el car­rer, però ara també ha de tenir pre­sents les empre­ses que donen feina a mol­tes de les bau­les de la històrica cadena humana.