Quan, als anys sei­xanta, l'escrip­tora –i actriu!- Maria Aurèlia Cap­many, amb el bon humor que la carac­te­rit­zava, va pro­po­sar que algú fes una sèrie de retrats titu­lada Donas­ses per com­pen­sar els magnífics Home­nots de Josep Pla, poc que podia sos­pi­tar el que ha anat suc­ceint després. (De fet, el seu magnífic assaig del 1966 titu­lat La dona a Cata­lu­nya era l'encàrrec d'un home, l'edi­tor Josep M. Cas­te­llet, d'Edi­ci­ons 62.)

El dar­rer cop d'efecte l'ha donat la can­ce­llera ale­ma­nya Angela Merkel, que, a finals de gener del 2014, ha pro­po­sat que, en un lapse de temps rela­ti­va­ment curt, el 2016, el 30% dels mem­bres dels con­sells d'admi­nis­tració de les grans empre­ses ale­ma­nyes siguin dones. Els segui­dors del pro­grama mati­nal a Cata­lu­nya Ràdio de Mònica Ter­ri­bas, on una supo­sa­da­ment inven­tada senyora Merkel que parla molt bé el català amb un lleu­ger accent ale­many té un cert pro­ta­go­nisme, hau­rien hagut de sos­pi­tar-ho. Però no. Tot i que sabem que en la soci­e­tat cata­lana històrica –i això el notari López Bur­niol ho recorda sem­pre que ens tro­bem- la sepa­ració de la pro­pi­e­tat de béns en els matri­mo­nis ha permès incor­po­rar a la dinàmica econòmica i empre­sa­rial cata­lana la mei­tat de la població casada. En uns temps pas­sats no tan llu­nyans, en què la fórmula del matri­moni era molt gene­ra­lit­zada (i la sol­te­ria, molt mar­gi­nal).

Sigui quina sigui l'expli­cació, el fet és que els bons resul­tats econòmics de la soci­e­tat cata­lana serien difícils d'enten­dre sense el tre­ball de tot­hom: homes i dones. I, és clar, cri­a­tu­res. D'un tre­ball, per cert, que podia ésser la porta d'accés a la pro­pi­e­tat indi­vi­dual (i, via impos­tos, la forma de finançar la pro­ducció de béns públics).

Ara, al mateix temps, també se sap que qual­se­vol soci­e­tat neces­sita lide­rat­ges: home­nots, i donas­ses. Les grans figu­res mas­cu­li­nes, els home­nots, han tin­gut sem­pre la seva lite­ra­tura. Els empre­sa­ris, a poc a poc, també. Les dones empresàries, costa més. Però n'hi ha bons exem­ples. I en sec­tors ben diver­sos.

Comen­cem per un sec­tor que no sem­bla gaire femení: el motor. Carme Biada, besnéta de Miquel Biada, l'home del fer­ro­car­ril Mataró-Bar­ce­lona, es va casar el 1894 amb l'engi­nyer Artur Eli­zalde, que tin­dria passió pels automòbils. El 1914 va començar a cons­truir-ne, al pas­seig de Sant Joan de Bar­ce­lona, basant-se en els seus pro­pis models. I aviat va fabri­car, també, cami­ons, vehi­cles mili­tars i motors d'avi­ació. Però Eli­zalde va morir el 1925.

L'any següent, Carme Biada va que­dar al cap­da­vant de l'empresa (que, des del 1909, es deia Biada, Eli­zalde i Com­pa­nyia). Aviat va deci­dir que l'empresa s'havia de cen­trar en la pro­ducció de motors d'avi­ació, pen­sant en els mer­cats d'Europa. El 1936, l'empresa va ser col·lec­ti­vit­zada. L'avi­ació dels rebels la va bom­bar­de­jar. El 1939, i fins a la seva mort, el 1949, Carme Biada seguí al cap­da­vant de l'empresa. El 1951, però, l'Eli­zalde va ser naci­o­na­lit­zada per l'Estat espa­nyol sor­git de la dic­ta­dura del 1939 i con­ver­tida en una nova empresa de l'INI: Enmasa. Un temps després,l'any 1959, Enmasa es pri­va­tit­za­ria i seria adqui­rida per Mer­ce­des-Benz per fabri­car-hi fur­go­ne­tes.

En el sec­tor tèxtil, l'exem­ple des­ta­cat és el de Tecla Sala i Miral­peix. Nas­cuda el 1886 a Roda de Ter, òrfena des dels 5 anys, va here­tar les habi­li­tats dels seus pares i oncles. Casada el 1908 amb Joan Riera, un futur gran fabri­cant, divuit anys més tard, per mort del seu marit, va esde­ve­nir pro­pietària de la gran fàbrica de fil de cotó que, des del 1913, estava loca­lit­zada a l'Hos­pi­ta­let de Llo­bre­gat al cos­tat del canal de la Infanta, on hi havia un molí pape­rer.

Als anys trenta, la Tecla Sala, una de les grans empre­ses del sec­tor, amb una certa sem­blança a les colònies indus­tri­als, tenia més de 1.200 tre­ba­lla­dors i tre­ba­lla­do­res. Després de la Guerra d'Espa­nya, i fins al 1973, Tecla Sala i la seva empresa, per sort, van seguir.