Gran angular

El ciment manté l'amenaça de nous tancaments

El sector mira de reajustar una producció per a un mercat que a Catalunya va vorejar els 7 milions de tones en els anys més alts del ‘boom' i que avui no passa del milió i mig, i no descarta deixar inoperants més plantes després d'haver-ne aturat dues de les sis existents

Totes les plantes, amb números vermells per la caiguda
del consum
Ciments Molins va adquirir la planta de Cemex a Sant Feliu el novembre passat
El sector confia recuperar un volum de mercat de 3 tones per sobreviure

“La situació és dramàtica”, explica el director general de Lafarge, Isidoro Miranda. Ho és perquè el sector del ciment acumula, com explica el catedràtic de l'escola universitària de la UPC i col·laborador de Ciment Català Alejandro Josa, “sis anys de caigudes dràstiques de més del 20%, i fins tot algun exercici de fins el 30%”. Caigudes que han deixat els nivells de consum en mínims.

A Catalunya s'ha passat d'un consum que en els anys del boom de l'activitat constructora (2006 i 2007) passaven dels 7 milions de tones a unes vendes que el passat 2013 es van quedar en el milió i mig de tones. Un ajustament molt brusc que a més s'ha fet en molt poc temps i que va agafar les plantes cimenteres amb inversions milionàries acabades de fer justament per donar resposta a la demanda dels anys daurats de la construcció.

“L'any 2000 el conjunt de les fàbriques de ciment a Espanya podien assumir una producció de 25 milions de tones i en poc temps tant la societat com les administracions ens van arribar a demanar 57 milions de tones i per això el sector va fer inversions a les plantes per un total de 2.500 milions d'euros”, explica Isidoro Miranda.

L'esclat de la bombolla immobiliària així com la posterior brusca caiguda de les licitacions per part de les administracions públiques ha llastat els resultats de les cimenteres -avui totes presenten números vermells- i ha obligat a planificar ajustaments i reduccions de plantilla a totes les plantes. A més la caiguda del mercat i per tant de la producció ha forçat a aturar l'activitat en part del sector a Catalunya. Així la planta de Vallcarca, al Garraf, de Portland Valderribas, fa ben bé dos anys que està aturada i el grup FCC, on està integrada la cimentera, busca opcions per desinvertir-hi. “Vendre és una opció que contemplem, pensem que és una fàbrica atractiva per les instal·lacions i la seva ubicació i que podria interessar a algun grup amb plantes no tan ben posicionades”, expliquen fonts de Portland Valderribas.

El que té clar ara per ara la companyia és que no té intenció de reactivar l'activitat a Vallcarca. “La nostra previsió és que aquest 2014 el mercat local segueixi caient”, apunten aquestes mateixes fonts. Portland Valderriba posseeix una altra factoria a Santa Margarida i els Monjos (Baix Penedès) que, com les altres que es mantenen obertes, treballa molt per sota de la seva capacitat de produir fins a 1,8 milions de tones.

De fet l'any passat la planta va generar mig milió de tones per al mercat intern i mig milió més per al mercat internacional, és a dir, el 50% del que hauria pogut produir. De fet, segons dades de Ciment Català aquesta és la mitjana del coeficient d'utilització del sector a Catalunya, si bé alguna de les plantes encara n'està per sota.

Les exportacions van ser una bona porta de sortida a la caiguda del mercat intern durant els primers anys de crisi, però la seva capacitat compensatòria resulta limitada per diferents motius. “Ara les exportacions no donen el mateix nivell de rendibilitat que donaven fa anys”, explica Josa. El preu del ciment està baix, els països exportadors són molts i els costos logístics, elevats.

Però a més els productors locals tenen un desavantatge afegit sobre els seus competidors, els elevats costos energètics que han encarit significativament els costos de producció. “La part fixa de la factura energètica s'ha més que duplicat en els darrers anys”, afegeix Josa.

No n'hi ha prou.

Al sector hi ha consens per afirmar que les exportacions no justifiquen ni de bon tros la permanència de les plantes tot i que a curt termini aporten un cert oxigen. En aquest sentit el director general de Ciments Molins, Àngel Cercós, destaca que “a pesar que les exportacions no ens donen guanys i per si soles no poden justificar les fàbriques, ens permet sostenir certa capacitat de producció”. Ciments Molins disposa d'una planta a Sant Vincenç dels Horts (Baix Llobregat) on treballen unes 170 persones. La companyia ha fet reajustaments pactats els darrers anys per adaptar-se a la caiguda de la demanda, però ha estat l'única que ha aguantat sense presentar un ERO.

El novembre passat la companyia va fer un pas endavant en els moviments de concentració al sector i va adquirir la planta que la mexicana Cemex tenia a Sant Feliu, també al Baix Llobregat, i que mantenia aturada. “De moment no tenim plans per posar-la en marxa”, declara Cercós. L'interès de Ciments Molins en comprar la planta de Cemex residia sobretot a quedar-se amb la seva cartera de clients, i que ha servit per donar nova producció a la planta de Sant Vicenç dels Horts.

Cemex té una altra planta a Catalunya, a Alcanar (Montsià), que ha tingut mesos aturada i que encara avui no té assegurada la seva continuïtat. Així, realment actives ara com ara només queden tres de les sis plantes presents a Catalunya, la de Ciments Molins a Sant Vicenç dels Horts, la de Portland Valderribas a Santa Margarida i els Monjos i la de Lafarge a Montcada i Reixac. I tot i que de moment els tancaments són temporals el sector admet que si el mercat no repunta l'escenari derivarà irremediablement en més tancaments. “Amb un consum tan baix com l'actual quasi que amb una sola fàbrica es podria produir tot el que necessita el mercat local”, explica Àngel Cercós.

Futur immediat incert.

I de moment els brots verds no es veuen per enlloc. El 50% del mercat interior es concentra en l'obra pública i les licitacions són ara com ara més aviat inexistents. “El nostre sector encara no ha passat el cap d'Hornos”, diu Miranda en referència a les paraules del president espanyol Mariano Rajoy en el passat debat sobre l'estat de la nació en referir-se als símptomes de recuperació de l'economia. “Sí estem observant alguna activitat per part de l'administració local en ciutats com per exemple Barcelona, però ni l'Estat ni la Generalitat no estan per la feina de reactivar els seus pressupostos en obra pública.” Amb tot, el director general de Lafarge creu que Catalunya “no es pot permetre el luxe d'estar molt més temps així perquè la gran quantitat de turisme que rep reclama noves infraestructures”.

Miranda confia poder recuperar un volum normalitzat -allunyat, això sí, de l'esplendor dels millors anys del boom- i posicionar el consum intern a Catalunya al voltant dels tres milions de tones. Des de Ciment Català també s'aposta per un volum normalitzat entre 2,5 milions i 4 milions de tones a Catalunya. “Una de les coses que han quedat clares és que els pics que vam observar el 2006 i 2007 no són desitjables”, destaca Alejandro Josa. En aquells anys en què no hi havia espai per al pessimisme el consum de ciment a Catalunya era tan desorbitat que vorejava els 1.200 quilos per habitant i any, quan la mitjana europea se situa als 400 quilos per habitant i any.

Descartat en tot cas que es puguin repetir quantitats tan fora de sentit el sector viu amb impaciència una agonia que no sembla trobar terra i que en el cas de Catalunya podria afegir fins i tot un nou element de desavantatge. Es tracta del nou impost sobre emissions que està estudiant el govern català i que cauria com una nova llosa sobre un sector que ja no sap ben bé com parar els cops. “En un moment en què les administracions haurien de buscar reduir l'elevat atur no acabem d'entendre mesures que només faran que afavorir el tancament de noves plantes”, critica el director general de Ciments Molins. La queixa s'eleva més pel fet que el sector considera que la nova taxa respon a criteris purament recaptatoris. “I tot i que el seu pes en el total dels costos de producció no seria molt significatiu estem en un moment tan delicat que cada petita cosa compta”, afegeix.

Per això Ciment Català ja alerta de possibles deslocalitzacions dins els grups que beneficiïn plantes de fora de Catalunya. De fet, per exemple en el cas de la mexicana Cemex l'aturada de la seva planta de Sant Feliu es va produir en contraposició al reforçament de la fàbrica que té a Saragossa.

Catalunya representa aproximadament el 15% del total del mercat de l'Estat espanyol i històricament ha jugat un paper molt destacat en el sector. Grups com Lafarge, amb fàbriques en altres parts de l'Estat, admeten que en aquest sentit la seva presència a Catalunya “es considera estratègica i per això no tenim ara com ara cap intenció de reduir la nostra activitat a la planta de Montcada”, destaca Isidoro Miranda. Lafarge posseeix també amb tres pedreres i vuit plantes més de formigó al Principat.

Des de Ciments Molins es descarta també ara com ara qualsevol possibilitat d'optar per aturar la planta de Sant Vicenç, “tot i que seguirem aquest 2014 fent els reajustaments que calgui”, diu Cercós. Pel que fa a Portland Valderribas -amb una de les dues plantes ja aturades-, l'estratègia de la matriu FCC passa més aviat per la desinversió i Cemex ja té mig peu fora després d'haver venut la planta de Sant Feliu a Ciments Molins i de mantenir la planta d'Alcanar aturada i sense perspectives de reobrir-la a curt termini. Com quedi el tauler final dependrà en bona part que la recuperació del mercat intern no trigui gaire a donar senyals de vida.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.