Drama. Aquesta seria la definició més ajustada de la situació de la indústria del ciment a Catalunya. La caiguda acumulada del consum d'un 80% en 6 anys ho ha complicat tot: l'ocupació, reduïda a menys de la meitat; l'activitat, amb 3 de les 6 fàbriques aturades; però, sobretot, les perspectives, perquè la tradicional via de supervivència (les exportacions) s'ha vist frenada per la pèrdua de competitivitat.

El ciment conforma un sector econòmic madur i consolidat. Paradoxalment, en una situació de crisi com l'actual, això pot jugar en contra de la continuïtat del negoci a Catalunya. I és que les plantes pertanyen a grups molt internacionalitzats que poden balancejar la producció entre diferents instal·lacions d'arreu del mon i, inclús, dins del territori espanyol.

La continuïtat de les fàbriques catalanes de ciment –les que encara funcionen- penja ara d'un fil. Com revelen els resultats dels últims exercicis, les pèrdues són tan importants que estan a punt d'esdevenir insuportables. Qualsevol pressió que es pugui afegir sobre el cost de producció -sigui una nova taxa o impost, siguin restriccions a l'ús de combustibles alternatius- pot provocar la deslocalització a una altra fàbrica del grup en qüestió o, senzillament, la pèrdua d'oportunitats per exportar.

En un moment en què els experts asseguren que la recuperació econòmica s'ha de basar en la reindustrialització del país, la presa de decisions polítiques pot condicionar el nostre futur. Perquè, a més, una cosa és certa: la resolució de traslladar l'activitat a un altre indret s'ajornarà fins al límit, tot buscant rendibilitzar les inversions actuals. Però si s'arriba a prendre aquesta determinació, si un dia es tanca una fàbrica de ciment catalana, difícilment ja mai més tornarà a obrir. Precisament perquè en un món global són les decisions locals les que marquen la diferència.