Governs i ciutadans reaccionaris
Vivim una època en què governs i oposicions (cap diferència en la bancada oposada) només tenen, en política econòmica, un objectiu: no provocar butllofes, no produir reaccions contràries, no perdre més vots dels que ja perden per la percepció dominant “ultraconservadora” de l'electorat que “tot pot continuar com sempre”. Reformes? Potser, però que a mi ni em toquin. Haurien de ser sociòlegs els que ens expliquessin el perquè de tant immobilisme volgut i reclamat pels ciutadans i, de retruc, per als polítics, fent seguidisme. Suposo que, com diuen alguns, aquesta preferència per la seguretat i l'aversió al riscos que creix en les nostres societats pot explicar, en part, aquesta por del canvi econòmic i social
L'anunci recent del govern espanyol sobre canvis fiscals ens confronta un cop més al deplorable escenari polític al que l'elit en el poder i nosaltres mateixos com a ciutadans condescendents ens hem abocat.
Aquests canvis, presentats per Montoro com una “reforma fiscal”, no són res més que una altra volta de rosca a un sistema tributari ineficient, injust, complex i fortament il·lògic, que evidentment han decidit perpetuar. El govern, vistes les reaccions visceralment contràries i tancades al debat racional que va aixecar la publicació de l'informe Lagares (segur que molt millorable però amb voluntat de transformar de veritat el sistema fiscal d'aquest país) ha optat per, com quasi sempre, evitar prendre decisions amb transcendència, que arrisquin, però que evidentment toquin privilegis, statu quo, drets adquirits; és a dir que, en definitiva, facin política per canviar i millorar les coses especialment en polítiques econòmiques, i això s'ha convertit en una premissa, en una forma d'actuar de manual, de quasi qualsevol govern.
Les fronteres d'esquerra i dreta probablement persisteixen lleument en tarannàs, ideologies i solucions teòriques, però han desaparegut completament en les praxis, en la no -implementació de polítiques de canvis. Els governs comparteixen una prioritat consubstancial en ells mateixos: la seva perpetuació en les següents eleccions i, per tant, una covardia comuna i una paràlisi dissimulada. No es pot dir que això ho facin contra els electorats i contra la ciutadania, ja que les nostres preferències com a ciutadans estan ben alineades amb els polítics. La reacció als canvis en l'economia està ben establerta tant en ciutadans de dreta (elits subvencionades i monopolístiques) com d'esquerra (el desistiment individual en favor de l'estat).
Aquest intent de congraciar-se permanentment els votants no obté reconeixements plenament positius per a les elits. Malgrat un considerable esforç per fer ben poc -ideal del nostres temps!-, apareixen nous moviments parapolítics que, sota una aparença de novetat i de diferència, encara radicalitzen més aquestes tendències reaccionàries a perdre privilegis, prestacions, o pseudosobirania, mentre aprofiten per pescar vots en aquestes aigües mogudes. De fet, obtenen suport, ja que proposen més estat i menys espai per a l'autonomia individual, més del mateix.
No perdre vots.
Haurien de ser sociòlegs els que ens expliquessin el perquè de tant immobilisme volgut i reclamat pels ciutadans i, de retruc, per als polítics, fent seguidisme. Suposo que, com diuen alguns, aquesta preferència per la seguretat i l'aversió al riscos que creix en les nostres societats pot explicar en part aquesta por del canvi econòmic i social. Penso que un element potser més important seria la incomprensió de la transformació accelerada i inaturable que implica la globalització. Ens costa de percebre i d'entendre que afortunadament grans parts de la humanitat que eren irrellevants fa poques dècades des del punt de vista productiu, de consum i econòmic en definitiva, ja no ho són; i que aquest canvi s'ha produït per una irrefrenable voluntat de progressar i millorar de més de mitja humanitat. Són gent que està disposada a treballar més, a produir tot el que nosaltres produíem (no el que hauríem de produir, alerta!) i més barat. I que ens forcen, -ho vulguem o no-, a canviar moltes coses per modificar el que produïm i venem, per fugir de la decadència a què aquest estat de coses ens porta.
Resistència al canvi.
