El segon rescat de Grècia pactat el febrer de 2012 va fixar una ajuda financera de l'FMI, del BCE i dels socis europeus de 130.000 milions d'euros i una condonació del 53,5% del nominal del deute grec per part del sector privat (107.000 milions). La quitació és inferior a la que es va fixar a l'Acord de Londres sobre el Deute Alemany de 1953, pel qual 25 països creditors -inclosos Grècia i Espanya- van perdonar a Alemanya el 62% del deute extern, tant públic com privat.

La diferència principal entre els dos acords, però, no és en el volum de deute perdonat sinó en les contrapartides. En el cas grec, la troica de l'FMI, la Comissió Europea i el BCE va fixar retallades addicionals del dèficit públic i dels salaris més alts dels funcionaris i privatitzacions immediates per valor de 50.000 milions d'euros, a més de continuar amb les retallades imposades en el primer rescat de 2010: per tenir accés a crèdits per valor de 110.000 milions d'euros, Grècia s'havia compromès a parar les inversions públiques, congelar els salaris privats, retallar un 25% el salari mínim, retallar un 20% les pensions de més de 1.000 euros mensuals, eliminar 150.000 places de funcionaris en cinc anys i apujar impostos.

L'acord per ajudar la República Federal Alemanya a créixer va representar la reducció del deute contret entre la Primera Guerra Mundial i la Segona de 22.600 milions de marcs a 7,500 milions, i la reducció del deute de la postguerra de 16.200 milions a 7.000 milions. A diferència del que s'ha fet amb Grècia, a Londres no es van capficar a assegurar que Alemanya tindria equilibri pressupostari sinó que van voler assegurar que l'economia alemanya no quedaria estrangulada. Així, el tipus d'interès es va reduir a un màxim del 5% i el pagament del deute es fixava en funció de la capacitat de pagament de l'economia alemanya, de manera que l'Alemanya occidental no havia de dedicar anualment al pagament del deute més del 5% dels seus ingressos per exportació. A la pràctica, Alemanya no va destinar mai més del 4,2% d'aquests ingressos al pagament del deute (màxim assolit el 1959). L'octubre de 2010, Alemanya va acabar de pagar el deute pendent segons l'acord de Londres de 1953.

Fa un any, Alexis Tsipras, el líder de Syriza, va proposar al ministre alemany de Finances, Wolfgang Schäuble, convocar una conferència internacional sobre el deute grec com la de Londres de 1953, petició que evidentment va ser ignorada. Les circumstàncies són molt diferents: l'acord de Londres va ser impulsat pels Estats Units, el Regne Unit i França perquè els interessava una Alemanya federal forta en plena guerra freda amb la Unió Soviètica; els plans per Grècia estan pensats sobretot per protegir els interessos dels bancs privats europeus. Segons ATTAC, el 77% dels 207.000 milions d'euros que la UE i l'FMI havien aplicat dels rescats entre 2010 i l'estiu passat van anar al sector financer: 58.000 milions per recapitalitzar els bancs grecs, 55.000 milions per pagar bons de l'estat, 34.600 milions en incentius per acceptar la retallada del deute nominal i més d'11.000 milions utilitzats en una recompra de deute feta per l'estat grec el 2012, quan els bons no valien gairebé res.