Els desnonaments són un dels efectes més colpidors que han comportat la crisi i uns nivells d'atur rècord des dels inicis de la democràcia. L'accés a l'habitatge és un dret reconegut tant per la Constitució Espanyola, com per la Declaració Universal del Drets Humans. Un dret clau per al desenvolupament ple de les persones, que tanmateix reclama un replanteig en les formes d'accedir-hi.

Fa més de 15 anys, en èpoques de l'alcalde Giuliani, Nova York va instaurar una política d'habitatge perversa: llogaters de pocs recursos i en situacions laborals precàries passaven a ser propietaris. La ciutat es volia desprendre d'importants paquets d'habitatges de lloguer confiscats per deutes fiscals als seus propietaris originals. La gent afectada pensava que la propietat els donaria més seguretat. Però la realitat va ser una altra. Al cap de pocs anys, una majoria important havia de fer front a impostos i altres despeses associades a l'habitatge que no podien assumir. L'única sortida que els quedava era vendre el pis per cobrir els deutes. Amb els diners restants haurien de buscar un habitatge nou, i aquest, per descomptat, només el trobarien en barris molts més allunyats i amb menys serveis al seu abast... Els sona?

Fins fa poc la política pública d'habitatge a Mèxic consistia a subvencionar la construcció de milers i milers d'habitatges que els promotors desenvolupaven allà on el sòl era més barat. És a dir, més enllà de les perifèries urbanes, sense serveis ni llocs de treball pròxims. La gent, que havia optat a crèdits per accedir als habitatges, va acabar abandonant-los per retornar als centres urbans, tot i que fos en pitjors condicions. El resultat d'aquestes polítiques ha deixat una bossa impressionant d'habitatges buits, de gent amb hipoteques impagades i el malbaratament de milers i milers d'hectàrees de sòl...Els sona?

Davant d'aquestes realitats, que també són les nostres, em pregunto si no és l'hora de canviar el model d'accés a l'habitatge, vinculant-lo al dret d'ús i no associant-lo per defecte a la propietat; hora de pensar en solucions imaginatives que ajudin la gent a accedir amb seguretat a un habitatge en les condicions que millor s'adaptin a les seves necessitats; i hora de defugir del model imperant al món que creu que l'habitatge en propietat és una inversió, una moneda de canvi que aporta seguretat, oblidant que en realitat és un bé de primera necessitat.