L'exportació ha estat i és encara un dels motors de la recuperació econòmica del darrer any i mig. Tot i que la inversió i consum interns són clau per consolidar el retorn al creixement, aquest no hauria estat possible sense unes vendes a l'exterior en màxims històrics des del 2013. La devaluació interna, la millora de competitivitat i la feblesa de l'euro expliquen l'embranzida exterior. Malauradament, però, les xifres macroeconòmiques oculten les dificultats de moltes empreses per emprendre l'aventura exterior.

Moltes empreses encara tenen problemes financers i de tresoreria que no els impedeixen servir comandes exteriors però que els fan difícil la recerca activa de mercats i la projecció exterior per mitjà de filials o delegacions pròpies, processos costosos en temps i diners. En aquesta situació, les empreses catalanes haurien de fer un ús més freqüent de figures alternatives de presència a l'exterior com són les llicències.

La llicència, com la franquícia, permet abordar nous mercats de manera ràpida i sense inversions ni costos fixos. És ben conegut, per exemple, el cas de Taurus, que va llicenciar un dels fabricants xinesos d'electrodomèstics que copiava els seus productes. D'aquesta manera, l'empresa catalana va poder controlar un mercat llunyà, en el qual no tenia previst posar cap fàbrica, i obtenir-ne uns rendiments anuals en forma de royalties. El llicenciatari xinès així també s'encarregaria de netejar el mercat d'altres competidors deslleials entregats a la còpia.

El pes de la llicència és limitat a Europa en relació amb els EUA, on la seva economia s'ha basat tradicionalment en la cessió d'ús d'actius intangibles, des de música i programari fins a personatges de còmic.
A la balança per compte corrent americana, els royalties cobrats de l'exterior representen
un 20%, enfront del 5%
a Europa. A Espanya la
xifra és encara més modesta, tan sols un 1%, molt inferior a les de França (6%) o Itàlia (4%).

Països com la Xina són especialment adients per a la fórmula de la llicència per diferents motius, tal com va posar en relleu el cas de Taurus. El mercat interior xinès ha assolit un dinamisme excepcional que en justifica l'entrada a gairebé qualsevol empresa. La implantació, però, amb filial o fàbrica pròpia resulta molt costosa i arriscada, a l'abast de poques empreses.

Alhora, el risc de les còpies o la competència deslleial continua existint, tot i els importants progressos fets pel país en la persecució de la pirateria. Per tot plegat, doncs, és una bona estratègia la de cercar una empresa local a la qual traspassar el saber fer (know how) per mitjà d'una llicència exclusiva per al territori xinès i a canvi d'uns generosos royalties. Cada cop és més gran la competència entre empreses i territoris en una Xina de costos creixents, de manera que els intangibles (marques, patents, tecnologies) són més importants i això obre oportunitats a l'empresa catalana.