El pri­mer trac­tat sis­temàtic de la nova etapa de la història del capi­ta­lisme sor­gida a finals del XIX a les àrees més madu­res d'Europa és del 1910 i es titula El capi­tal finan­cer: un estudi de l'evo­lució recent del capi­ta­lisme. El seu autor, l'eco­no­mista vienès Rudolf Hil­der­ding. El 1991, als pro­legòmens de la vora­ci­tat finan­cera que hem vis­cut, aquest lli­bre va ser traduït de l'ori­gi­nal ale­many i edi­tat en català per l'eco­no­mista Gus­tau Muñoz.

Molt abans, però, la soci­e­tat cata­lana havia des­co­bert les vir­tu­a­li­tats –i els estralls- del capi­ta­lisme finan­cer. Una forma de com­pen­sar-ne les ves­sants des­truc­ti­ves va ser la cre­ació (des de mit­jan segle XIX) de cai­xes d'estalvi. Com que, pel seu ori­gen pru­dent i mode­rat, les cai­xes no podien finançar alguns dels grans pro­jec­tes d'interès col·lec­tiu, el 1914, la Man­co­mu­ni­tat de Cata­lu­nya va posar en marxa un banc públic nou: la Caixa
de Crèdit Comu­nal. Els mem­bres de la ponència que en
va defi­nir els objec­tius eren Fran­cesc Cambó, Pere Coro­mi­nes i Jaume Algarra. A l'entorn d'aquesta caixa es van publi­car tre­balls molt interes­sants de Miquel Vidal i Guar­di­ola i Joan Pelegrí i Nico­lau. La idea de base era “reco­llir mit­jançant grans emprèstits, repre­sen­tats per títols de regu­lar i cons­tant cotit­zació en borsa, els cabals anònims fills de l'estalvi o del negoci, que cer­quen col·locació segura i mer­cat cons­tant, cabals que són pres­tats per la caixa als ajun­ta­ments que, per si sols, no els tro­ba­rien”.

La Caixa de Crèdit Comu­nal de 1914 va ser des­man­te­llada a par­tir del cop d'estat de 1923 que va ani­hi­lar la Man­co­mu­ni­tat de Cata­lu­nya. Com que els cops d'estat i les dic­ta­du­res per sub­sis­tir no poden ser només repressió i por, la dic­ta­dura del 1923 va auto­rit­zar, a la Dipu­tació de Bar­ce­lona, la for­mació, el 1926, de la Caixa d'estal­vis de la província de Bar­ce­lona (actu­al­ment, Cata­lu­nya Caixa, a mans, però, des de abril de 2015, d'un banc forà). Aquesta caixa pro­vin­cial començaria amb una sola ofi­cina situ­ada al pati inte­rior del que fins 1714 havia estat Palau de la Gene­ra­li­tat, i, en aquells moments, aixo­plu­gava la Dipu­tació Pro­vin­cial de Bar­ce­lona. El 1931, la Caixa de la Dipu­tació Pro­vin­cial de Bar­ce­lona va esde­ve­nir Caixa de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya, que de moment dis­po­sava d'escassíssims recur­sos.

L'estiu del 1936, la res­posta de la població cata­lana a l'intent de cop d'estat va tenir un alt con­tin­gut polític. Des de l'octu­bre del 36, la Con­se­lle­ria d'Eco­no­mia de la Gene­ra­li­tat, va apro­var un pla que es pro­po­sava rede­fi­nir l'esta­tus jurídic de les grans empre­ses (de més de cin­quanta tre­ba­lla­dors) i actuar sobre el sis­tema finan­cer. Adjunt a la direcció dels bancs, hi hau­ria un comitè de con­trol. Les cai­xes i els bancs pas­sa­ven a ser tute­la­des per la Gene­ra­li­tat. A la seva direcció hi hau­ria repre­sen­tants dels tre­ba­lla­dors de banca, dels usu­a­ris i de l'admi­nis­tració. I la Gene­ra­li­tat cre­ava tres noves cai­xes públi­ques: la Caixa de Crèdit Agrícola, la Caixa de Crèdit Indus­trial i Comer­cial, i les Cai­xes Immo­biliàries Muni­ci­pals. Serien unes cai­xes finançades amb una part dels bene­fi­cis de les empre­ses, i diri­gi­des per un mixt de repre­sen­tants dels sin­di­cats, els cli­ents i les admi­nis­tra­ci­ons.

La dic­ta­dura de 1939-75 en va tallar l'experiència. Des del 1977 fins al 2008, les cai­xes cata­la­nes esde­vin­gu­des quasi-bancs van créixer més que mai. El 2015, o bé són d'una fun­dació bancària (Cai­xa­Bank), o bé són d'un banc (BBVA).