Cèsar Martinell, l'arquitecte (i deixeble de Gaudí) que va projectar 40 cellers, i l'autor de la primera monografia sobre les construccions de les indústries agràries catalanes del primer terç del segle XX, va tenir molt interès a explicar que els seus projectes eren la concreció de la demanda d'unes empreses noves: les cooperatives agràries, o sindicats agraris. Aquestes empreses eren una resposta a la destrucció de vinyes provocada, a partir de 1879, per la plaga de la fil·loxera.

A més de la replantació amb ceps americans, de la creació d'ensenyament tècnic agrícola i d'estacions enològiques, la sortida a la situació crítica de les vinyes fou la formació de grans cooperatives de producció i distribució de vins (i d'olis). L'única forma, podríem afegir, d'evitar la continuació de l'emigració massiva a Amèrica (que arribaria, via Toló i Suez, a la llunyana Austràlia).

Passar de la petita producció particular a la gran producció col·lectiva significava, però, disposar d'uns espais molt més grans. Martinell tenia molt interès a subratllar el caràcter radicalment funcional, i barat, dels seus projectes arquitectònics. I, també, el seu caràcter d'obra col·lectiva.

El resultat foren unes construccions d'unes excepcionals qualitats plàstiques, que han esdevingut unes peces mestres del modernisme català. Una arquitectura que és objecte, avui, de veneració i respecte, i focus d'atracció per a un turisme urbà en ple camp, al bell mig de vinyes i ametllers. Mentre, aquestes catedrals segueixen funcionant com a indústria vinícola que lluita en un mercat molt competitiu.

La primera societat agrícola catalana es constituí a Barberà de la Conca el 1893. Cinc anys més tard, s'hi inaugurà el primer celler cooperatiu de nova planta. Seguiren, dos anys després, els sindicats agrícoles d'Alella i, el 1911, els del Vendrell i Alió. El 1912, l'Espluga de Francolí, Marçà i Sarral. El 1913, el del Pla de Santa Maria. Un xic després, els de Cabra de Camp i Blancafort. El salt, però, es produiria a partir de 1917-18, quan cooperativistes i Mancomunitat de Catalunya van construir grans cellers cooperatius a Rocafort de Queralt, Vila-rodona, el Pinell de Brai i Nulles.

Els 1918-19 són els anys de la punta de cresta: es construeixen i s'inauguren cellers (i, en algunes poblacions, trulls) projectats per Cèsar Martinell, a Falset, Gandesa, Palau d'Anglesola, Cornudella, Montblanc, Miralcamp, Pira, Ibars d'Urgell, Aiguamúrcia, Albatàrrec, Arbeca, Torregrossa, l'Albí. Comença el temps de “les catedrals del vi”. El 1920-21, l'obra de Martinell s'amplia en l'espai, car fa cellers a Ripollet, Rubí, Igualada, Llorenç del Penedès, Santes Creus, Sant Cugat del Vallès, i en la temàtica, car projecta una farinera per al Sindicat Agrícola de Cervera, que es comença a construir el 1921, o una gran destil·leria a Vilajuïga. Si la banca pública especialitzada, és a dir la Caixa de Crèdit Agrari i Comunal de la Mancomunitat, no hi arribava, les cooperatives demanaven crèdits a la banca privada local, més cara.

El cas del Pinell de Brai és paradigmàtic. La construcció d'un celler amb capacitat de 23.000 Hl evitaria haver de carretejar el raïm durant 10 km amb fortes pujades, fins a Gandesa, on el comprador fixava el preu.

D'altra banda, la construcció del nou celler aniria lligada a l'arribada de l'electricitat, a la connexió a la xarxa dels Servei Telefònic de la Mancomunitat, i a la construcció d'una carretera fins a Móra d'Ebre.

A partir de 1922-23 -de l'any de la primera dictadura militar espanyola del segle, doncs- Martinell deixa de tenir encàrrecs per projectar cellers (i trulls).

El cooperativisme agrari català no lliga amb la dictadura espanyola, i, a més a més, la Caixa i la Mancomunitat de Catalunya són anul·lades per decisió de la dictadura militar.

El gran moment de la construcció de cellers de grans dimensions, però, havia passat. Entre altres raons, perquè el seu cost era elevat (a desgrat de la senzillesa de la seva construcció), perquè els més necessaris ja estaven fets, i perquè sobretot els ‘feliços anys vint' foren de curta durada.