Els 10 punts de pere estasen (i 2)
El regionalisme econòmic introdueix, obertament, en el seus models teòrics unes variables que la ciència econòmica estàndard –la dels manuals de Samuelson, Lipsey o Stigler- inclou de forma implícita. O, el que és pitjor, no inclou de cap manera. Els 10 punts programàtics de 1900 del tractat de Pere Estasen i Cortada (Barcelona, 1855-1913) en són una bona mostra. Els cinc primers punts d'aquest programa econòmic s'ocupen des de les polítiques demogràfiques (punt 1) fins a la política de conservació de monuments (punt 5).
El punt 6 pot semblar no-econòmic: cal “la transformació del caràcter” dels catalans. Però, si llegim lletra per lletra un text prou bigarrat, descobrirem que rere un enunciat tan vague hi ha una idea important. Cal un “enllaç entre la iniciativa individual (l'única que compta en el model de l'economia convencional) i la força de la família” (que és la unitat econòmica bàsica de l'economia política regional). Estasen, doncs, proposa connectar la iniciativa dels individus (que cal valorar molt, car és “causa del progrés de Catalunya”) amb la realitat de la família, que es regeix, en el cas català i en molts altres casos, per la idea de “l'ajut recíproc dels seus individus”. La combinació d'individualisme i “cooperació familiar” és positiva, i pensa que s'ha de mantenir.
El punt 7 parla de la necessitat de l'educació per a la bona marxa de l'economia d'un país. 63 anys després en tornaria a parlar, en la lliçó inaugural de curs, un altre economista innovador: Fabià Estapé. Avui, és una obvietat. Però la proposta d'Estasen té una concreció que pot semblar anacrònica. Segons Estasen, s'ha de posar, en primer terme, “l'ensenyança de l'agricultura i de la marina mercant”, i, en segon lloc, els coneixements sobre “manufactures, arts i oficis, i comerç”. Car hi ha, el 1900, un dèficit d'ensenyaments sobre agronomia i sobre internacional, mentre que la indústria ja disposa dels seus centres d'ensenyament tècnic mitjà i superior.
Aquest punt enllaça directament amb el següent, el 8: “Fomentar la vida al camp i al mar.” Amb el ben entès que es tracta un camp urbanitzat, amb colònies agrícoles, granges, estacions agronòmiques, planters, balnearis, sanatoris, etc., i que el model de vida al mar és el model dels britànics, que han basat bona part de la seva prosperitat en la navegació transoceànica.
El punt 9 té dos aspectes. El primer és “atraure capitals de l'estranger”. El segon és “la seguretat”. Els capitals que vol Estasen són la inversió productiva directa, especialment en la indústria. El que rebutja amb vehemència són “les especulacions financeres […] que envien onades de diner a l'exterior de la Península, i desfan els capitals acumulats per la indústria i el comerç”. Hi ha algun moment en què sembla que “tot el diner va a Madrid, i de Madrid, a l'estranger”. (Les “especulacions financeres” de 1900 promogudes per les finances internacionals amb efectes destructius sobre el teixit industrial i comercial són un precedent d'alguns aspectes de la crisi iniciada el 2008?).
El segon aspecte també és interessant, car posa l'accent en una condició per a la inversió estrangera: la seguretat. La seguretat jurídica i la seguretat física. La matisada proposta d'Estasen és un clar antecedent del que ha anat succeint. A les ciutats, Estasen proposa la generalització de la Policia Municipal, més una policia “pagada pels particulars i les companyies d'assegurances”. Al camp, Estasen proposa el desplegament dels Mossos d'Esquadra a tot Catalunya, car, en aquell moment, els Mossos operen, només, dins de l'àmbit de la Diputació de Barcelona.
El punt 10 és un clam perfectament actual: és “indispensable una gran reforma en la direcció dels negocis públics i en el sistema tributari” de l'Estat espanyol. El gran tema és la discriminació fiscal. Estasen presenta els càlculs de la Geografia de Catalunya (1896) de Francesc Flos i Calcat. Segons aquests càlculs, “el català paga pels mateixos conceptes el doble, el triple, i fins quatre vegades la contribució que paguen els altres espanyols”. La reforma tributària mínima, doncs, es limitaria a atenuar un tracte fiscal vexatori contra Catalunya.
En la mesura que aquella reforma no s'ha fet, la situació, del 1900 ençà, s'ha anat agreujant. El clam de Pere Estasen és, ara, més conegut, més compartit. Sovint és portada a la premsa escrita. Però no és, encara, prou fort.
La llei de mancomunitats
El marc d'actuació del regionalisme econòmic europeu és la regió administrativa, que és més àmplia que el departament, la província, la prefectura, el comtat o el cantó. Promoguda per diputats catalans, l'octubre del 1912, el parlament espanyol aprovà, amb 171 vots a favor i 42 en contra, la llei Barroso, o llei de mancomunitats provincials. Una llei que obria la possibilitat de crear regions que poguessin fer carreteres, ferrocarrils, tramvies, canals, ports, telèfons, escoles, museus, biblioteques, i reconstruir monuments i repoblar boscos. La disposició addicional vetava la creació de “tota classe d'instituts armats”. Només 4 diputacions (Girona, Lleida, Barcelona i Tarragona) s'acolliren a la llei.
