La màquina pro­duc­tiva cata­lana moderna (és a dir, els molins, les fàbri­ques o far­gues, els vapors, els eixam­ples, les colònies, els cellers, les gran­ges) inclou, també, els parks. Amb ‘k', o amb ‘c'.

La ‘k' és anglesa. La ‘c', lla­tina. Els parks es van començar a cons­truir, a par­tir de mit­jan XIX, dins, o als límits, de les grans ciu­tats indus­tri­als. En molts casos, esta­rien con­nec­tats amb les expo­si­ci­ons uni­ver­sals.

Eren uns espais on es com­bi­na­ven natura i inno­va­dors ginys elec­tro­mecànics (del tipus mun­ta­nyes rus­ses), i/o acu­rats sis­te­mes vege­tals i de cir­cu­lació d'aigua. Eren “parcs d'atrac­ci­ons”. Podien incloure, a més, hotels, res­tau­rants, sales de ball, pis­tes de pati­natge, ten­nis, etc. De fet, eren unes fàbri­ques de ‘pro­duc­tes ins­tan­ta­nis'. Per arri­bar-hi es cons­trui­rien, sovint, tram­vies, funi­cu­lars i pis­tes per a automòbils.

Alguns empre­sa­ris cata­lans amb espe­rit aven­tu­rer van posar en marxa, dins i fora de Cata­lu­nya, alguns parks. El més cone­gut mun­di­al­ment, el Park Güell (cons­truït el 1900-1914), no és, però, un park. La idea ini­cial d'Eusebi Güell i Antoni Gaudí era cons­truir una ciu­tat jardí de luxe dins d'un bosc.

En canvi, els des­a­pa­re­guts Camps Eli­sis pro­jec­tats per Josep O. Mes­tres, (1853-1872) que ocu­pa­ven 8 man­sa­nes de la Dreta de l'Eixam­ple de Bar­ce­lona, entre pas­seig de Gràcia-Ros­selló-Llúria-Aragó, sí que eren un parc d'atrac­ci­ons. Amb quioscs, mun­ta­nyes rus­ses i grans gàbies amb ocells exòtics.

Un xic més tard, a París, el ter­ras­senc Josep Oller, l'empre­sari del mític Mou­lin Rouge, va ins­tal·lar les Attrac­ti­ons Oller, amb mun­ta­nyes rus­ses. L'Ajun­ta­ment va con­si­de­rar que eren peri­llo­ses, les va fer des­a­parèixer i, al mateix solar, Oller hi va cons­truir un music-hall: l'Olym­pia, que encara fun­ci­ona. Al 1885, va obrir un espai que era un nou tipus de park, que seria un pre­ce­dent dels actu­als aqua-parks: la Grande Pis­cine Roc­hec­ho­uard.

El cim de la serra de Coll­se­rola, el Tibi­dabo, sota l'impuls del far­macèutic Sal­va­dor Andreu, esde­vingué parc d'atrac­ci­ons el 1910. I, amb alts i bai­xos, segueix essent-ho. Quasi al mateix temps, un grup capi­ta­lista francès cons­truí un altre parc d'atrac­ci­ons, a l'Arra­bas­sada, amb Water Chutte, Sce­nic Rail, etc. Al cos­tat del Casino i d'un gran hotel. De fa anys, el bosc se l'ha anat men­jant.

Una família fran­cesa, els Ber­trand, van obrir, al 1912, un parc d'atrac­ci­ons elec­tro­mecàniques a Bar­ce­lona: el Turó Park. El 1934, aquest park, que havia fra­cas­sat el 1929 com a negoci pri­vat, esde­vingué parc muni­ci­pal. És l'extra­or­di­nari (gràcies a l'enginy de Nico­lau M. Rubió i Tudurí) Turó Parc.

El park d'ini­ci­a­tiva cata­lana que ha sus­ci­tat més expec­tació mediàtica (i fílmica), si més no al món de parla anglesa, és el Paro­ne­lla Park, de Que­ens­land, Austràlia. Fou cons­truït, a par­tir de 1927, per l'empor­danès Josep Paro­ne­lla, que havia arri­bat a Austràlia el 1913, als 26 anys. Començà tallant canya de sucre, tornà a Cata­lu­nya el 1926 per casar-se, i, després de conèixer els parcs d'atrac­ci­ons euro­peus en el seu viatge de noces, ideà un gran espai, on plantà 7.000 arbres tro­pi­cals i un bosc de bambús, i hi cons­truí un cas­tell medi­e­val, un hotel amb saló de ball, tea­tre, un “túnel del temps”, pis­tes de ten­nis, pis­ci­nes, un cinema, un museu. El 1933, posà en fun­ci­o­na­ment “un inno­va­dor giny hidroelèctric, que donava ener­gia a tot el pro­jecte”, i a una població veïna.

Tifons, inun­da­ci­ons i incen­dis han afec­tat, en dife­rents moments, les ins­tal·laci­ons del parc. Però, al segle XXI, ha tor­nat a ser un refe­rent. I l'esce­nari de films aus­tra­li­ans, nord-ame­ri­cans, japo­ne­sos i indis. El títol d'un d'aquests films és Castle in the sky. Un altre títol: Cure for ser­pents. Com es diu a l'auto­pre­sen­tació actual del parc: “The Dream Con­ti­nues...”