En molt poc temps, als últims anys del XIX i a començament del XX, les peces per­du­des del puzle català es van tro­bar, i van dibui­xar la figura de “l'hon­rat obrer, màquina de fer diners”. L'autor de la des­co­berta fou Pom­peu Gener, escrip­tor i home d'ate­neu. En un lli­bre edi­tat el 1903, Gener ho expli­cava així: “El Cen­tre (espa­nyol) vol­dria que a Cata­lu­nya hi hagués, només, l'hon­rat obrer, l'home de la pila, adot­ze­nat, útil, laboriós, ocu­pat i hàbil en espe­ci­a­li­tats, màquina de fer diners per a què l'Estat agafi el que neces­siti per a enri­quir minis­tres, i per a man­te­nir declassés de les dues Cas­te­lles, de tota Anda­lu­sia i d'altres províncies” (La cuestión cata­lana, o sea la resur­rección de un pue­blo. Bar­ce­lona, Joan Llor­dachs, 1903).

Però la des­co­berta de Gener hau­ria estat impos­si­ble sense la feina prèvia dels càlculs de 1893 de Fer­ran Alsina, tecnòleg i empre­sari, direc­tor de la modèlica Colònia Güell. Uns càlculs que serien divul­gats per Fran­cesc Flos i Cal­cat, cal·lígraf i ense­nyant, pro­mo­tor de les pri­me­res esco­les cata­la­nes.

Alsina va pre­sen­tar la dis­tri­bució ter­ri­to­rial de les xifres dels ingres­sos de l'Estat espa­nyol als anys 1889-90. Segons el seu càlcul, els cata­lans (que eren un 10,50% de tota la població espa­nyola) paga­ven un 21,18% de tots els impos­tos pagats a l'Estat espa­nyol. Això sig­ni­fi­cava que cada català pagava 56,51 ptes./any a l'Estat, men­tre els habi­tants de la resta de l'estat Espa­nyol paga­ven un xic menys de la mei­tat: 26,87 ptes./any.

Pel que fa a la con­tri­bució indus­trial i del comerç, la dis­cri­mi­nació era encara més gran: cada català, cada “hon­rat obrer”, seguint la ter­mi­no­lo­gia de Pom­peu Gener, pagava a l'Estat 4,78 ptes./any, men­tre els altres habi­tants del mateix estat paga­ven, només, 2,08 ptes./any.

En altres impos­tos succeïen coses sem­blants. Els impos­tos sobre immo­bles sig­ni­fi­ca­ven 9,68 ptes./any per als cata­lans, i 8,68 ptes./any per als espa­nyols. Els impos­tos sobre el con­sum, 5,53 ptes./any per als “hon­rats obrers” cata­lans, i menys, 4,07 ptes./any per als no-cata­lans de l'estat. A Cata­lu­nya, fins i tot l'impost inclòs en les tari­fes fer­roviàries era més alt: sig­ni­fi­cava 0,90 ptes./any per habi­tant, men­tre a la resta de l'estat era de 0,65 ptes./any.

L'estudi de les xifres del deute públic donava, també, uns resul­tats interes­sants. En síntesi: els cata­lans paga­ven 25,63 ptes./any en con­cepte d'interes­sos del deute públic de l'Estat, i els espa­nyols no-cata­lans, menys de la mei­tat, només 11,83 ptes./any.

Les xifres bàsiques de Fer­ran Alsina van ser reco­lli­des per Flos i Cal­cat en la seva Geo­gra­fia. Un text semi­nal de 1896, repe­ti­da­ment ree­di­tat, i del qual dis­po­sem, sor­to­sa­ment, d'una edició digi­tal pen­jada a la xarxa d'inter­net. Flos expli­cava que, a Cata­lu­nya, hi havia “cen­te­nars de fàbri­ques” en tots els rams. Però en des­ta­cava els sec­tors que expor­ta­ven. Aquests sec­tors eren: a) els tei­xits-filats-tin­to­re­ria, b) les indústries de l'ali­men­tació (fari­nes-olis-frui­tes) i els vins, c) les indústries de la cons­trucció (ter­rissa-ceràmica-vidre), d) el paper i les impres­si­ons, e) la pell i els ado­bats. I f) la pro­ducció de sabó. En plena època del moder­nisme, Flos pre­sen­tava, també, g) el que se'n deia indústries artísti­ques, que, actu­al­ment, foren les indústries de la cul­tura. Eren la tipo­gra­fia-foto­gra­fia-zin­co­gra­fia, la tapis­se­ria, la cons­trucció de mobles i la joie­ria.