La Unesco, màxima autoritat mundial en temes de cultura, any rere any, ha anat declarant patrimoni de la humanitat determinades produccions materials i immaterials de totes les èpoques i de tots els països del món. Els criteris per a incloure una producció dins d'aquest catàleg responen, és clar, a la màxima objectivitat i, ben segur, les fílies i les fòbies dels estats membres de la Unesco s'han anat anul·lant, compensant mútuament.

Llegir en clau econòmica les produccions de les terres catalanes que, d'ençà el 1984, han estat declarades patrimoni de la humanitat per la Unesco pot ser útil. Com ho són, sovint, les visons des de fora, i més si són resultat d'un procés consensuat de selecció i de decisió molt ampli i molt rigorós.

Ordenem cronològicament aquestes declaracions. La primera és la de les pintures rupestres de les coves habitables de l'arc mediterrani, anteriors al 3000 aC, en la transició de la caça a l'agricultura. Alexandre Cirici Pellicer ja havia escrit que “juntament amb les rares obres predinàstiques egípcies, assenyalen el primer desenvolupament conegut de la representació de la vida de l'home. A diferència de l'art francocantàbric, en què apareixen representacions aïllades d'animals com a tema gairebé únic, als abrics dels Països Catalans (i de Terol i Múrcia), veiem viure els homes i les dones en escenes organitzades que es caracteritzen pel seu dinamisme.” Els inicis, doncs, ja eren dinàmics!

Segueixen les grans obres arquitectòniques de la Tàrraco romana. Amb un cert protagonisme del circ (o estadi) i del teatre que ens fa pensar que l'afecció dels treballadors i els empresaris catalans pels espectacles en directe ve de molt lluny.

Després, vénen les esglésies romàniques de la vall de Boí dels segles XI-XIV. Són el testimoni d'una economia d'alta muntanya perfectament sostenible. Per la seva solidesa i la seva ubicació, aquestes esglésies podien servir, quan calia, de graner, d'estable, d'escola, de banc, de fortificació militar. Breu: eren espais polivalents al servei d'una comunitat.

L'etapa següent de l'economia catalana, la de l'expansió comercial per la Mediterrània, es pot entendre molt bé a partir dels dos monuments d'aquest període declarats patrimoni de la humanitat per la Unesco: el monestir de Poblet i la Llotja de València. Poblet és un centre d'oració i reflexió, una empresa agroalimentària important i una baula del sistema politicoadministratiu català, on tenen un palau per viure i on són enterrats, els comtes-reis del país.

La Llotja de la Seda de la ciutat de València, projectada el 1483-98 per l'arquitecte de Girona Pere Comte, és una construcció estrictament comercial. D'un país on el comerç és, tal com va subratllar Romà Perpinyà Grau, un fet del dia a dia i no una fira anual amb més o menys embalum.

Aquesta expansió comercial mediterrània i atlàntica, que és la base de la transició a l'edat moderna, tenia, al darrere, algunes institucions econòmiques d'una gran solidesa. Les declaracions de la Unesco han posat l'accent en tres: el Tribunal de les Aigües, el sindicat de remences i la serra de Tramuntana. La primera és patrimoni immaterial de la humanitat, les actes del sindicat són un dels documents inclosos dins el registre de la Memòria del Món i la serra és un paisatge cultural.

El Tribunal de les Aigües és una fórmula insòlita de solució dels conflictes entre els regants de l'Horta de València, realitzada, per torns i sense cap remuneració, pels mateixos regants. Basada, exclusivament, en la paraula dita, amb sentències ràpides i inapel·lables.

Les actes del sindicat de pagesos de remença (segle XV) de l'Arxiu de Girona són el testimoni escrit de les reunions dels pagesos sense terres i sotmesos a relacions humiliants. El seu èxit final (un pacte que tindria problemes) fou una fita mundial.

La serra de Tramuntana de Mallorca no és, únicament, un paisatge natural, sinó, segons la Unesco, un producte cultural, on juguen un paper important l'extracció d'aigües subterrànies, les construccions de pedra seca i els molins.