El tancament de caixes (1899)
Els fets coneguts com tancament de caixes del 1899 han passat a la memòria col·lectiva dels catalans amb més intensitat que no pas d'altres episodis segurament més importants de la història dels segles XIX i XX. En aquells moments se'n va dir: lo moviment gremial. Era una bona definició, però un títol amb poc ganxo.
El volum El tancament de caixes –publicat al 1961, reeditat al 1995- de la col·lecció Episodis de la història, dirigida per Ferran Soldevila i editada per Rafael Dalmau, escrit per Joaquim de Camps i Arboix, va llançar un titular que ha tingut èxit.
Què era exactament? Per què la idea del tancament de caixes ha sobreviscut, passant per sota –o per sobra- de totes les vicissituds de la història catalana contemporània? La resposta no pot ésser senzilla. D'una banda, hi ha la idea de tancar, de no obrir, la caixa. La caixa d'algú que en té: botiguer, artesà, menestral, taverner, petit industrial, fabricant.
D'altra banda, al 1899, els pressupostos de l'Estat espanyol preveien un fort augment de les partides d'ingressos procedents, justament, de les activitats industrials i comercials. L'objectiu era eixugar el fortíssim dèficit generat per la Guerra de Cuba, que, a més, havia acabat amb una important derrota politicomilitar. En un primer moment, l'oposició a aquests pressupostos va ser general. La premsa de Madrid –i la de Saragossa, per exemple- donava suport a la idea de desobediència civil traduïda en resistència, o, si es vol, en insubmissió fiscal, que era una insòlita iniciativa dels gremis de Barcelona. Uns gremis -un total de 146- agrupats en una associació que havia decidit dir-se: Lliga de Defensa Industrial i Comercial. Aviat, però, la protesta encapçalada per la Lliga només va avançar a Barcelona, i a les principals ciutats industrials catalanes. Els partits polítics (especialment, els dos grans: el liberal i el conservador) s'ho miraven des de lluny. Les patronals –el Foment, la Cambra de Comerç, l'Institut Agrari- i els grans ateneus –el Barcelonès, la Societat Econòmica d'amics del país- donaven, a distància, un cert suport als gremis. L'alcalde de Barcelona (el doctor Robert), tot el suport.
A l'estiu de 1899, fins a 7.000 comerciants i fabricants catalans van abstenir-se de pagar a la Hisenda pública espanyola la seva quota trimestral. A desgrat dels intents de diàleg, la reacció del govern de Madrid va ser duríssima: embargaments, censura de premsa, suspensió de la Lliga, declaració de l'“estat de guerra”, detencions i empresonament d'alguns dels industrials/comerciants que s'havien declarat insubmisos.
La primera tanda de detencions va ser anunciada als interessats en una reunió amb el capità general de Catalunya. A petició d'aquells, la detenció va ser posposada 24 hores, amb l'objectiu que els empresaris poguessin posar ordre als seus afers. I tancar la caixa. La seva entrada a la presó esdevindria, així, “voluntària”.
EMPRESONAR BURGESOS.
Val a dir que seria per poc temps. Disposem d'un text escrit en calent d'un d'aquests empresaris empresonats: Quinze dies a la presó (B., 1901), de l'argenter Josep Morera i Borés. El subtítol era diàfan: Impressions, notes i recorts d'un dels que voluntàriament van constituir-se presos en lo moviment gremial de 1899. Un relat llegit, en part, pel seu autor en un sopar de l'hotel Orient de la Rambla de Barcelona. El to és crític, i autocrític. Les conclusions, duríssimes: “Tenim religió, família i casa, però, de pàtria, si en tenim, res fem per conservar-la.”
“Corbs que xuclen”
El llibre Quinze dies a la presó (1901), de l'argenter Josep Morera i Borés, no té un final feliç. Acaba dient: “Prou filosofar, prou tonteries. La qüestió gremial ha passat, com ha passat En Silvela (cap de govern reformista), com ha passat la Unió Nacional, com ha passat la regeneració pàtria. Tot queda igual en mans dels corbs que xuclen. Davant d'aquest cadàver, resem un parenostre.” Punt final.
