El Pla Macià de Barcelona (1932-36) fou una resposta a la crisi econòmica dels anys 1930. Redefinia les xarxes de transport, creava noves àrees industrials, portuàries i aeroportuàries, higienitzava Ciutat Vella i connectava la ciutat amb les platges de Viladecans-Gavà-Castelldefels.

Al juny del 2013, al MOMA de Nova York s'inaugurà una gran exposició dedicada a Le Corbusier, l'arquitecte (sense títol, per cert) suís del segle XX que alguns han comparat a un home del Renaixement italià. A Nova York hi va viatjar, des de Barcelona, el diorama del Pla Macià, un dels primers grans plans urbanístics funcionals, elaborat conjuntament per Le Corbusier i els arquitectes catalans del GATCPAC. Aquest espectacular diorama de 6 x 1,47 m va ésser lliurat, el 2007, al Col·legi d'Arquitectes de Catalunya per Raimon Torres, fill de l'arquitecte Josep Torres Clavé, l'ànima del GATCPAC, mort al front de l'Ebre el gener de 1939.

La Caixa ha dut l'exposició del MOMA, primer a Madrid i després, a la Fàbrica Casarramona de Barcelona. Amb el diorama del Pla Macià, és clar. Però sense res més sobre les relacions entre Le Corbusier i Barcelona/Catalunya. Unes relacions que, al tríptic de presentació de l'exposició, no són ni al·ludides.

D'entrada, caldria dir que el nom de Pla Macià és un nom suggerit pel mateix Le Corbusier en una carta que va escriure a Josep M. de Sucre, cap del Comissariat de la Casa Obrera de la Generalitat de Catalunya. El president Macià havia mort el dia de Nadal de 1933 i la carta és del 10 de febrer de 1934. Deia: “M'ompliria de goig que el Pla de Barcelona que vam establir amb el GATCPAC fos oficialment dedicat al president Macià: «El Pla Macià de Barcelona»…”

Le Corbusier havia conegut Macià al març de 1932, amb motiu d'una reunió preparatòria d'un dels CIAM (Congressos Internacionals d'Arquitectura Moderna). N'hi ha una foto magnífica al Palau de la Generalitat (que no és a l'exposició). Le Corbusier féu una conferència titulada Urbanisme al Saló de Cent de l'ajuntament de la ciutat i, des de l'estada, el 1928, de Josep-Lluís Sert al seu despatx professional de París, havia sintonitzat perfectament amb els sectors més dinàmics de la societat catalana.

L'objectiu de la ciutat verda horitzontal acarada al mar que proposava per a Barcelona era triple. D'una banda, evitar les altíssimes taxes de mortalitat provocades per l'escassesa de sòl, d'aire, de llum i d'aigua dels barris obrers de la ciutat, esponjant la ciutat vella i definint un nou model d'eixampla, que inclogui unes grans illes de cases (3 x 3 = 9, de les mansanes de l'Eixample Cerdà) i dues grans noves àrees industrials. De l'altra banda, reformular les grans infraestructures viàries, marítimes i aèries, imprescindibles per a la continuïtat del creixement econòmic del país.

I, finalment, el tercer objectiu era construir, a la línia de la costa, els gratacels destinats a aixoplugar les noves funcions de capitalitat. No, com s'ha fet des del 92, només hotels i apartaments d'alt estànding.

Des de 1977, hi ha hagut diverses presentacions del Pla Macià. Però cap comparable a la que hauria pogut fer-se, a partir de Le Corbusier, a Caixafòrum.

Le Corbusier fou arquitecte urbanista, inventor d'un tipus de formigó que patentà, dissenyador de mobles i pintor. El 1939 pintà La chute de Barcelone, dedicada, justament, a la caiguda de Barcelona. Aquesta pintura fou donada al 1988 pel Museu Heidi Weber, de Zuric, a l'Estat espanyol. Aquest estat no va situar La chute al MNAC, sinó que la va penjar, ràpidament, al Reina Sofía. Hauria estat bé que s'hagués penjat a l'exposició de Caixafòrum.

Le Corbusier va arribar a construir, només, uns 75 edificis. A 12 estats, això sí. Però, a l'exposició del MOMA, hi manca la casa d'estiueig que projectà el 1934 a Sant Fruitós de Bages per al seu amic el pintor Alfred Figueras. Mentre treballava al pla de Barcelona. Le Corbusier féu estades a Estats Units, a Moscou, i un pla per a la ciutat d'Alger. Justament a Alger, establí una bona relació amb un pintor català que havia creat, al 1925, l'Académie Arts.

Ni Macià, ni Sucre, ni Sert, ni Torres Clavé. Ni Alfred Figueras.