L'Observatori del Paisatge és una organització que té com a objectiu conèixer els canvis que, amb velocitats diverses, es produeixen en les diverses àrees geogràfiques del territori que, d'ençà 1359, és responsabilitat de la Generalitat de Catalunya, i informar-ne. Aquests canvis són fruit de les estratègies dels diferents actors que intervenen en els processos de construcció dels paisatges.

Una de les tasques de l'Observatori és la confecció de catàlegs de paisatges. Aquests catàlegs informen, com tots els registres, de l'existència, les característiques formals, la disponibilitat i l'estat de conservació d'uns productes. Un catàleg d'una biblioteca, d'una exposició o d'una agència de viatges ens permet descobrir, comparar, escollir, rebutjar. Demanar en préstec, o pensar a comprar, o llogar. Amb els paisatges succeeixen coses semblants. La confecció dels catàlegs de paisatges presentats de forma digital per l'Observatori català no ha estat, ben segur, una feina senzilla. De fet, encara hi manca el catàleg corresponent a les comarques de la Catalunya central. Però, els altres sis catàlegs ja estan fets.

Una de les aportacions del catàleg és el seu manifest interès pels paisatges configurats pels teixits urbans. Segons el catàleg, al territori hi ha vuit tipus de trames urbanes: 1) els nuclis antics, anteriors al segle XIX; 2) la ciutat compacta, que inclou els eixamples; 3) els polígons d'habitatges; 4) les urbanitzacions; 5) els polígons industrials, comercials i logístics; 6) els altres espais del terciari; 7) les carreteres-aparador, i 8) les grans infraestructures viàries, energètiques, i de processament de residus.

Aquesta classificació del 2014 ens pot recordar una altra classificació, de 1971!, que potser val la pena recuperar. Publicada al capítol Estratègies urbanes i realitat urbana a la regió de Barcelona en el volum col·lectiu Economia crítica: una perspectiva catalana, establia la tipologia següent: 1) els nuclis històrics, “sotmesos a polítiques de «reforma interior» o de «renovació urbana»”; 2) el CBD, el Central Business District de Barcelona, de la façana marítima a l'avinguda Diagonal amunt; 3) l'Eixample de Barcelona, “una de les peces de més qualitat”, 4) les àrees industrials i les ciutats jardí produïdes en la segona etapa d'industrialització (1915-1930); 5) els grans conjunts i l'autoconstrucció de la dècada dels seixanta.

Aquest text de 1971 feia unes previsions que –llegides el 2015- tenen un cert interès. Hi llegim: “Des dels centres que dominen el CBD de Barcelona s'està projectant una redefinició –basada en una nova infraestructura viària- dels elements del sistema urbà: noves àrees industrials (com en el període 1915-30), nous grans conjunts (com els definits el 1957-59) a la seva vora, i la reconversió del terme municipal de Barcelona en gran centre ‘terciari'. Ara ho veurem.”

Els centres que el 1971 dominaven el CBD de Barcelona eren: a) els grans propietaris urbans, b) les grans empreses, c) l'Estat espanyol, i d) els agents públics locals. Al darrere hi havia “l'esforç dels habitants de la regió de Barcelona per capgirar la realitat urbana”.

El 2015 l'esquema és un xic diferent: 1) algunes grans empreses multinacionals (amb seu dins i fora de Catalunya) són, alhora, grans propietàries urbanes; 2) l'Estat espanyol (i els monopolis estatals privatitzats) segueixen amb “les seves eternes ganes de dominar” la realitat urbana catalana, i 3) els agents públics locals han canviat: des de 1979-80 els processos electorals han generat ajuntaments, diputacions i la Generalitat. Unes administracions que són les més properes al territori. Els catàlegs de l'observatori de 2004 ens han de permetre conèixer-ne la dinàmica. Al darrere hi ha, de nou, com el 1971, “l'esforç dels habitants”.