Des de molt aviat (1896) es fa cine a Catalunya. Es filmen pel·lícules en escenaris reals (al pati del Casino de Sants), o en estudis-galeries amb llum natural (hivernacle de la Granja Vella d'Horta). Es creen productores: al 1914, se'n comptaven 14. Creix el nombre de sales exhibidores: 140, a Barcelona, el 1914. S'exporten noticiaris, o films de ficció. Per exemple, tenim notícia d'un film amb títols en alemany: Die Sekte der Geheimnisnollen (1917) d'Albert Marro. Els bojos pel cinema ho han estudiat amb molt de detall, fins i tot en el format acadèmic de les tesis doctorals.

Espigolant aquests estudis, es poden explicar algunes coses. Primera: als inicis del cinema a Catalunya (i després) es produeixen innovacions que tenen un cert interès. Segona: una part dels films realitzats són presentacions d'alguna de les múltiples cares de l'economia catalana del segle XX.

Comencem per les innovacions. Fructuós Gelabert, a més de construir-se –copiant- les seves pròpies màquines per filmar, va inventar una làmpada oxiaeroacetilènica (1901) per il·luminar punts on era difícil l'accés a l'electricitat. Sembla que un dia l'invent esclatà, literalment, però això no va interrompre la seva carrera. Una trajectòria que havia començat amb: Sortida dels treballadors de la Espanya Industrial (1897). Un film que inaugurava el cine documental i que presentava una de les grans empreses del tèxtil català. Localitzada, justament, a Sants, la ciutat natal de Gelabert.

Segundo de Chomon, treballant entre Paris i Barcelona, inicià un camí que ha donat –i segueix- grans resultats. Artístics i comercials. El camí del trucatge cinematogràfic. Amb L'hotel elèctric (1905), una pel·lícula reeditada i musicada cent anys després per Jordi Sabartés. Abans, amb Xoc de transatlàntics (1899), Gelabert havia iniciat el camí.

Chomon creà, també, un aparell especial amb guies i sobre rodes per fer travellings. Com diu un historiador anglòfon del cinema català: amb Chomon, “the travelling shot may be claimed as a verificably Catalan invention”.

Chomon, juntament amb Jeanne Mathieu, començà a posar (pintar) colors als fotogrames del seus films. La història catalana del cine en color, però, és més tardana. Caldrà esperar fins l'invent del cinefotocolor (any 1947) de Daniel Aragonés.

Al 1916-17, el català Fructuós Gelabert i el francès Émile Bourgeois filmaren la primera coproducció del cinema europeu: Cristòfol Colom i la descoberta d'Amèrica. S'iniciava, així, una línia empresarial que, en el futur, donaria bons resultats. Per exemple, les col·laboracions d'Albert Marro amb productors alemanys.

Pel que fa al sonor, la primera fita és un aparell batejat com a cinèfon (1910) construït, a Barcelona, per un artesà, Salvador Ropero, d'origen andalús. Al número 884, de desembre de 1910, de la revista Nuevo mundo, es deia que “un artista modest almerienc que fa anys que resideix a Barcelona, ha resolt el problema de la sincronització entre les figures del cinematògraf i el fonògraf o gramòfon”. Ara: el cinema sonor tardà un xic. Però, el 1923, el nou Coliseum estava perfectament equipat per difondre el so incorporat a la imatge (sobre el cinema Coliseum, veg. L'Econòmic, 31-3-2012). I, a l'inici dels anys trenta, als estudis de la productora Orphea Films, justament en el moment de filmar una pel·lícula en català, s'inaugurà la gravació del so en directe.

Dues innovacions a les sales d'exhibició. La primera, l'assaig de Lluís Graner (amb la col·laboració, sembla, d'Antoni Gaudí) d'integrar cinema, música, dansa i arquitectura. Fou la Sala Mercè (1904-1908), destruïda per un incendi. La segona, el cinema transportable, mòbil, el camió impremta-cinema (1936) del Comissariat de Propaganda de la Generalitat.