Al gran llibre de 1927-29 de Carles Pi i Sunyer sobre les causes de la continuïtat del creixement de l'economia catalana titulat L'aptitud econòmica de Catalunya hi ha unes pàgines sensacionals dedicades a la complexitat psicològica dels empresaris, els menestrals i els obrers catalans. De fet, “el fenomen de la dualitat es dóna també entre els nostres economistes, la gran majoria dels quals tenen una personalitat complexa, i ajunten a les doctrines de l'economia i a les realitzacions pràctiques diverses especulacions espirituals d'un altre ordre”.

Hi ha, segons Pi i Sunyer, nombrosos exemples d'empresaris on es pot observar nítidament aquesta dualitat: “La coexistència de la funció econòmica amb manifestacions d'un altre caràcter espiritual”. Els casos que presenta són ben diversos.

En primer lloc, i destacadament, Francesc Cambó. La síntesi de la seva personalitat que en fa, al 1929!, és clara: Cambó és un “financer típicament representatiu del concepte modern de cap d'empresa, i ensems, i sobretot, polític, creador de la Fundació Bernat Metge i col·leccionista de pintura clàssica”. Uns anys més tard, hi hauria afegit: la Fundació Bíblica catalana, la Història de Ferran Soldevila i el Diccionari de Pompeu Fabra.

Segueixen altres noms de temps anteriors: Joan Güell i Ferrer, l'home del Vapor Vell de Sants, definit com a “industrial, comerciant, financer, pilot i parlamentari”. I pare d'Eusebi Güell i Bacigalupi, l'home que finançà, un temps, els viatges del poeta Jacint Verdaguer i encarregà a Antoni Gaudí la ciutat jardí del Parc Güell, l'església de la Colònia Güell i la seva pròpia casa, al Raval: el Palau Güell.

També Josep Ferrer Vidal, l'home de la fàbrica de la Rambla de Vilanova i la Geltrú, “fabricant, polític, home de vasta cultura i poeta diletant en els seus lleures”. Autor, per exemple, d'un llibre sobre la crisi econòmica europea (1875). O Manuel Girona, impulsor del Banc de Barcelona, “financer, propulsor de la construcció del Liceu i restaurador de la Catedral (de Barcelona)”. I propulsor, també, del Canal d'Urgell. O Llorenç de Balanzó, que “copiava la primera versió catalana de la Divina Comèdia al seu despatx de colonials, entre les visites dels corredors i mentre feia els ajustos”.

Més proper, per edat, Pi presenta l'empresari Lluís Plandiura, que tenia plantacions de canya de sucre, un home “que pot partir l'activitat entre el comerç i la seva valuosa col·lecció artística, tan intel·ligentment aplegada”. La col·lecció Plandiura d'art modern català seria, uns anys després, comprada pel Museu d'Art de Catalunya.

La idea de Pi Sunyer és interessant: alguns industrials catalans desenvolupen de forma professional, o intel·ligent, diversos tipus d'activitats en camps aparentment molt allunyats de la seva dedicació principal.

El mateix succeeix amb els economistes. Els exemples que posa són: Llàtzer de Dou, professor a Cervera, “personalitat de vasta cultura, president de les Corts de Cadis”; Eudald Jaumeandreu, professor d'economia de la Junta de Comerç, “esperit turbulent i dissociat”; Bonaventura Carles Aribau, “el poeta de l'Oda a la pàtria”; Josep Sol i Padrís, que “deixà la carrera literària pels estudis econòmics i la defensa del treball”. També, Joan Illas i Vidal, Pere Estasen (v. L'Econòmic, 19 i 26/11/2011). I altres noms d'economistes on “la complexitat es fa encara més visible”: Frederic Rahola, Guillem Graell, Pere Coromines (v. L'Econòmic, 17/12/ 2011), Manuel Reventós, Joan Crexells (v. L'Econòmic, 18/6/2010).