Acabem de tancar el congrés mundial de tecnologies mòbils amb bons indicadors relatius al volum de visitants i negocis, retorns econòmics i la constatació que la tecnologia 5G, i les seves innovacions i negocis derivats, són cada cop més a prop. També s’han fet públiques les noves dades de la despesa en R+D. El 2017 la inversió en R+D a Catalunya es va situar en un 1,47% del PIB. Encara no hem recuperat el ritme dels anys 2008 (1,57%) i 2009 (1,63%), i això que ja han passat gairebé deu anys i tothom té clar (sort que tothom ho té clar...) que el futur econòmic del país depèn de transformar el teixit productiu cap a activitats més innovadores i intensives en recerca, tecnologia i coneixement. Encara més, en comparació amb la Unió Europea (UE), la diferència no para d’augmentar. Mentre que el 2009 teníem tres dècimes de diferència (1,93% al conjunt de la UE), el 2017 la diferència ja és del doble, és a dir 6 dècimes (2,07% de la UE). I, vet aquí el dilema: com pot ser que a Barcelona i a Catalunya siguem capaços d’organitzar el congrés mundial de referència d’un dels sectors més innovadors i alhora no parem d’empitjorar en els nostres registres d’R+D? Som-hi?

Primer. La innovació és un concepte esquiu i amb múltiples dimensions. Potser per això, l’hem fet servir tant que gairebé el fem malbé. Sovint s’interpreta la innovació volent explicar coses molt diferents i, de vegades, contradictòries. Tanmanteix, la idea de la innovació és molt potent i cal ser precisos. Per innovació entenem l’aplicació intencionada de coneixement (afegeixo de tot tipus, no només el científic i tecnològic, particularment el tècnic o les habilitats dels agents econòmics) per crear un nou producte/servei (innovació de producte), per crear/millorar significativament un procés productiu (innovació de procés), per crear/millorar significativament l’organització d’una activitat econòmica (innovació organitzativa) o per crear/millorar significativament un canal de comercialització (innovació en comercialització). Només que una d’aquestes quatre aplicacions intencionades de coneixement sigui desenvolupada per una organització podem parlar d’innovació. Aquesta aproximació, que s’ha estès des de l’àmbit econòmic a la resta d’àmbits de coneixement i d’activitats professionals, s’ha anat perfilant amb el temps fins a arribar a l’actual interpretació, encara més completa i complexa, que entén la innovació com un dels principals motors del canvi econòmic i social, i que té un notable fonament cultural que guia el comportament innovador de persones, d’organitzacions i de territoris. Així doncs, estem davant d’un procés d’aprenentatge, basat en l’aplicació productiva del coneixement, que s’alimenta tant del coneixement tàcit com del coneixement observable, que està afectat tant per una diversitat de factors interns com per altres factors que són presents al seu entorn, que és fruit tant d’uns processos altament formalitzats com d’altres de bàsicament informals, que es beneficia de la competència i de la cooperació entre agents i/o amb institucions, i que dona lloc tant a canvis radicals (innovació radical) com a petites millores incrementals (innovació incremental). L’R+D és fonamental per a la innovació, perquè suposa la seva base formal, el seu punt de partida.

Segon. A Espanya l’R+D empresarial suposava el 2017 un 54,9% del total (27,8% les institucions d’ensenyament superior, és a dir, les universitats i els centres de recerca). Curiosament, han passat deu anys i les coses no han canviat gairebé gens. El 2008 la participació de l’R+D empresarial era justament la mateixa (54,9%), mentre que l’R+D acadèmic, també (27,9%). Ateses les dificultats de finançament, i l’escassetat de recursos evidents amb què s’ha hagut de moure la universitat durant la crisi i el període postcrisi, no crec que li puguem demanar gaire més. Així doncs, ens hem de preguntar per què l’R+D empresarial no acaba d’arrancar. A la Unió Europea representa al voltant de dues terceres parts del total. Aquesta falta de fonaments formals de la innovació empresarial té múltiples causes, però en un país de pimes com el nostre és prioritari atendre la seva problemàtica específica. I, això vol dir, feina per a tothom. Per a les pimes, entomar el repte, entendre la necessitat del canvi del model productiu, localitzar totes les seves fonts de coneixement i donar-los valor, capacitar-se i connectar-se amb la resta del teixit innovador, cosa que inclou les universitats i també les pimes de la competència. Per a les universitats, això vol dir reforçar la seva tercera missió de transferència i emprenedoria. I, si per fer-ho, cal desenvolupar noves figures i noves carreres acadèmiques, doncs què millor que donar suport al teixit productiu. I, per a l’administració pública, vol dir prioritzar i adaptar els programes de suport a la innovació per a les pimes, simplificant-ne els tràmits i els objectius.

A principis del segle XX, Miguel de Unamuno, referint-se als avenços científics i tecnològics va escriure una famosa frase, clarament desafortunada: “Que inventin ells.” Un segle més tard, esperem no passar de l’invent a la innovació.